Tastar el Delta...

Canyet que s'estén a l'espai immens del Delta de l'Ebre.

Si el dia abans va ser gris i plujós, aquest va ser ventós i net. El cel era blau i els niguls blancs, menuts i ràpids desfilaven amunt de nord a sud passant davant dels nostres ulls. Amb el vent, l'aigua s'arrissava i els ocells es protegien darrera qualsevol cosa: pedres, matolls, munts d'arena, síquies... De fet, un bon esbart d'agrons blancs menjaven arresarats dins d'una síquia de transvàs a devora els camps d'arròs.

Feia temps que en Jordi ens havia preparat aquest itinerari per descobrir un dels indrets més importants dels sud d'Europa pel que fa a l'ornitologia. També però, és un indret amb molts valors paisatgístics i naturalístics; sense deixar de banda la gent, la cultura i la gastronomia. És cert que el temps no acompanyava gaire per contemplar ocells i que sortits del cotxe el vent ens feia recular, però la visita ens va servir per fer-nos una idea del com és el Delta i així poder tornar-hi, no una vegada, si no moltes més.

El Delta de l'Ebre és un paisatge singular, un paradís amb una identitat pròpia i un llegat cultural ampli. Ple de racons per a descobrir nombrosos detalls: el cultiu de l'arròs i els mol·luscs, l'explotació ancestrals de la sal, petits racons amb cultiu d'hortalisses... laberints de camins i canals d'aigua. Un parc natural amb més de tres-centes espècies diferents d'ocells, una representació del 60% a nivell europeu.

Els camps d'arròs, sense sembrar encara, es mostraven clars i nets, sense color. Algun, ja llaurat, es mostrava marró, aquell marró de terra fèrtil que espera la llavor del pagès. Val la pena visitar el Delta quan els camps estan sembrats i mostren tots els colors del verd i, més endavant, quan l'espiga d'aquest cereal comença a madurar, dels verds passaran a grocs i daurats. Una altra raó per visitar aquest indret de la Mediterrània.

L'itinerari que férem va ser molt interessant, en Jordi, que coneix bé la zona ens va preparar un camí on poguérem fer un bon tast de Delta: de l'Ampolla ens dirigírem a l'ecomuseu de Deltebre, on ens férem una idea del que podríem descobrir aquella jornada. Després ens dirigírem cap a Sant Jaume d'Enveja per arribar a la Platja d'Eucalíptus. D'allà, i pel camí sorrenc del Trabucador, arribàrem a la península de la Banya, un indret molt interessant per les persones que ens agraden els ocells. Lluny vérem munts blancs de sal de les salines de la Trinitat.

Ja era hora de dinar i decidírem arribar a un poble anomenat Els Muntells, allà entrarem en un restaurant on tastàrem el Mediterrani, degustàrem vins de la terra i, panxa plena, tocàrem el cel.

Diu un llibretó del Patronat de promoció turística de la zona «...terra que xiuxiueja refilets de bellesa inesgotable...»; i no va gens errat. Nombrosos racons que mostren natura i cultura i petits detalls de les maneres de fer de la gent. 
Hi tornarem, segur que sí!!!

Les Salines de la Trinitat a la península de la Banya.

Munts de sal a l'extrem de La Banya. Niguls petits i blancs que el vent empeny.

L'aigua no s'atura de moure amb la força del vent.

Camp llaurat que espera ser sembrat d'arròs.

Esbart de flamencs que cerquen menjar dins de l'estany.