A trenc d'alba i enfora de tot

Aquest dia decidírem anar a veure com naixia el dia al Llevant de Mallorca, concretament a l’extrem nord-oriental. Era ben dematí, havíem deixat n’Aina a l’aeroport de Palma i la fosca ens va empenya fins a Cala Mitjana. Feia fred i el cel estava ennuvolat. El vent no s’aturava i feia alçar l’aigua de la mar fins terra endins.

El sol esqueixava l'alba i els niguls. El vent alçava l'aigua de les ones d'una mar enfadada.

El sol encara no despuntava i amb la fosca ens dirigírem cap a Cala Estreta i Es Matzoc. Era fascinant veure néixer el dia en el mateix instant en que les ones i el vent posaven música a l’espectacle. Poques gavines feien acte de presència, encara era fosc però el dia s’anava aclarint tira a tira.

Na Xesca que s'enfila pel caminoll dels Carabiners, camí que puja i baixa i et fa descobrir nouves formes del paisatge.

L’emoció de tot plegat ens la donava la llum mentre s’intensificava i delatava lentament aquell paisatge  meravellós de turons i platges verges. Les sensacions eren intenses, infinites; érem lluny de tot, a terres tranquil·les.

Mar enfadada, vent que bufa fort, aigua que s'aixeca, sol que lluita per començar un nou dia i niguls que corren pel cel de les nostres illes.

El camí vorejava la costa o la mar, segons com es mirir. És un camí, més aviat un tirany, el camí dels Carabiners. Puja i baixa, baixa i puja; aquests alts i baixos et fan descobrir diferents perspectives del paisatge i nous racons.

La serralada de Llevant amb els primers raigs de sol

Després de Cala Mitjana, cala Estreta. Més envant Cala Dèntol i Es Matzoc. Aquí les onades entraven fort i el vent et feia sentir la saladina de les ones a la cara.  

Les ones rompen a prop de les platges de Llevant

Deixant la platja i endinsant-nos dins del pinaret, ens enfilarem fins arribar a la torre d’Albarca. Aquesta és una torre de vigia que no feia feina sola, des d’ella podem veure la talaia Moreia cap a ponent i, cap a llevant, la talaia de Son Jaume. Foren construïdes cap allà al segle XVIII amb la intenció de defensar l’illa dels corsaris i pirates que solcaven la mediterrània.

L'entrada de la torre d'Albarca.

Torre d'Albarca custodiada per un petit bosquet de mata.

Entrarem dins l’edificació i pujarem fins a dalt per l’escala de caragol. A dalt descobrirem el canó que defensava l’indret. En aquest moment el sol ja il·luminava gran part de l’espectacle geogràfic. Turons i muntanyes es descobrien dins un paisatge verge on el vent i els niguls jugaven amb el llum. Després de contemplar una bona estona l’indret, baixarem i ens dirigirem cap a Cala Mitjana, allà on havíem deixat el cotxe. Arribats i afamats, decidírem fer un bon berenar a Artà: un bon cafè amb llet i dues llesques de pa amb oli i formatge.

Les aigües de finals de tardor corren pels torrentons de la zona. Un garballó enmirallat dins de l'aigua transparent.

Palmes de garballó que esperen caure.

Berenats, sonà el mòbil: n’Aina  havia arribat a la seva destinació. 
Un diumenge acabava de començar, això sí, d’una manera diferent. 
Fins una altra!!!