Aquest dia decidírem anar a veure com naixia
el dia al Llevant de Mallorca, concretament a l’extrem nord-oriental. Era ben
dematí, havíem deixat n’Aina a l’aeroport de Palma i la fosca ens va empenya
fins a Cala Mitjana. Feia fred i el cel estava ennuvolat. El vent no s’aturava
i feia alçar l’aigua de la mar fins terra endins.
El sol esqueixava l'alba i els niguls. El vent alçava l'aigua de les ones d'una mar enfadada. |
El sol encara no despuntava i amb la fosca ens dirigírem cap a Cala Estreta i Es Matzoc. Era fascinant veure néixer el dia en el mateix instant en que les ones i el vent posaven música a l’espectacle. Poques gavines feien acte de presència, encara era fosc però el dia s’anava aclarint tira a tira.
Na Xesca que s'enfila pel caminoll dels Carabiners, camí que puja i baixa i et fa descobrir nouves formes del paisatge. |
L’emoció de tot plegat ens la donava
la llum mentre s’intensificava i delatava lentament aquell paisatge meravellós de turons i platges verges. Les
sensacions eren intenses, infinites; érem lluny de tot, a terres tranquil·les.
Mar enfadada, vent que bufa fort, aigua que s'aixeca, sol que lluita per començar un nou dia i niguls que corren pel cel de les nostres illes. |
El camí vorejava la costa o la mar, segons com es mirir. És un camí, més aviat un tirany, el camí dels Carabiners. Puja i baixa, baixa i puja; aquests alts i baixos et fan descobrir diferents perspectives del paisatge i nous racons.
La serralada de Llevant amb els primers raigs de sol |
Després de Cala Mitjana, cala Estreta. Més envant Cala Dèntol i Es Matzoc. Aquí les onades entraven fort i el vent et feia sentir la saladina de les ones a la cara.
Les ones rompen a prop de les platges de Llevant |
Deixant la platja i endinsant-nos dins del pinaret, ens enfilarem fins arribar a la torre d’Albarca. Aquesta és una torre de vigia que no feia feina sola, des d’ella podem veure la talaia Moreia cap a ponent i, cap a llevant, la talaia de Son Jaume. Foren construïdes cap allà al segle XVIII amb la intenció de defensar l’illa dels corsaris i pirates que solcaven la mediterrània.
Entrarem dins l’edificació i pujarem
fins a dalt per l’escala de caragol. A dalt descobrirem el canó que defensava l’indret.
En aquest moment el sol ja il·luminava gran part de l’espectacle geogràfic. Turons
i muntanyes es descobrien dins un paisatge verge on el vent i els niguls
jugaven amb el llum. Després de contemplar una bona estona l’indret, baixarem i
ens dirigirem cap a Cala Mitjana, allà on havíem deixat el cotxe. Arribats i afamats,
decidírem fer un bon berenar a Artà: un bon cafè amb llet i dues llesques de pa
amb oli i formatge.
Berenats, sonà el mòbil: n’Aina havia arribat a la seva destinació.
Un diumenge acabava de començar, això sí, d’una manera diferent.
Fins una altra!!!
Les aigües de finals de tardor corren pels torrentons de la zona. Un garballó enmirallat dins de l'aigua transparent. |
Palmes de garballó que esperen caure. |
Berenats, sonà el mòbil: n’Aina havia arribat a la seva destinació.
Un diumenge acabava de començar, això sí, d’una manera diferent.
Fins una altra!!!
Fantàstic! Un racó de luxe a Mallorca.
ResponEliminaEi, moltes gràcies Miquel Àngel. Si que és ver que aquest és un indret encara salvatge o més natural. Aquell dia però, va ser especial.
ResponEliminaEsper ansiós les Llums de tardor. Ets un gran mestre!!!