Sí, descobrir l’art no és gens fàcil. És necessari
un bagatge que et pugui donar coneixements per així poder esdevenir un subjecte
actiu i no passiu, com fins ara era. Ara, de mica en mica, vaig assolint coneixements,
petits detalls que abans no n’era conscient o, senzillament, em feia el
desinteressat.
Detall d'una pintura, d'un fresc recuperat i exposat al MNAC |
D’aquella
visita a la vall de Boí, ara fa uns anys, vaig descobrir l’art romànic català, però
em va quedar la necessitat de visitar l’exposició permanent que hi ha al MNAC.
Allà vaig descobrir més detalls de l’obra d’un moment on la gent les passava
magre però tenia molt talent i manya. Eren vertaders artesans amb molt pocs
recursos i amb unes facilitats que o bé no hi eren o bé eren ben escasses.
Na Xesca comtemplant un fresc |
Com ja vaig
dir a un reportatge anterior [15 de gener de 2012/Un
tast per la Vall de Boí i Aigüestortes] el que
m’interessà de tot d’una va ser els diferents materials que s’empraven per
obtenir els colors i la manera de dibuixar. Són colors vius i saturats que fan
ressaltar formes i símbols d’un moment determinat de la nostra història.
Composicions geomètriques, figures humanes, bèsties i altres símbols eren dibuixats
i pintats sobre parets emblanquinades d’esglésies. A cada un dels dibuixos els
tancava una línea negra, així quedava perfilat i ben definit. El color després
li donava el retoc final que feia ressaltar tota la composició.
Els diferents
colors, procedents de minerals, eren l’ocre, el vermell, el verd, el blau i el
negre. Abans de pintar però, s’havien de preparar aquests pigments.
La tècnica de
dibuixar i pintar els murals que decoren aquestes esglésies la coneixem amb el
nom de fresc; tècnica molt laboriosa
que suposa una bona organització de les diferents tasques a fer:
La primera
feina era la de triturar els diferents minerals per obtenir els pigments
necessaris: l’òxid de ferro (ocre i vermell), l’arenita (blau), el carbó
(negre) o la calç (blanc).
Mentre es
preparaven els pigments, s’arrebossaven els diferents murs –parets interiors-
amb una mescla d’aigua, calç i arena. D’aquesta manera les parets quedaven
llises i a punt per ser pintades.
Amb la tècnica
anomenada estergit, se dibuixava sobre
un papir la silueta del dibuix que es pretenia fer i, una vegada acabat, se
foradava amb un punxó. D’aquesta manera la figura es projectava sobre el mur ja
polit amb un tros de pedaç embrutat amb pols negre. Aquesta pols passava pels
petits forats i quedava sobre la paret, deixant així el traç del dibuix una
mica definit.
Després, amb
un instrument tallant se repassava el seguit de puntets de pols negre.
D’aquesta manera quedava un solc sobre la paret que ajudava a delimitar els
contorns del dibuix i evitava que no es mesclessin els colors.
La tasca
continuava donant el color final i realitzant els darrers retocs. La pintura
sempre s’aplicava sobre el revestiment encara fresc a fi de que el color quedàs
fixat. Finalment, es perfilaven les formes amb un color fosc, preferentment el
negre; ressaltant així l’obra finada.
L’any 1907,
després de molt de temps, les obres del romànic català tornaren a despertar
interès. Col·leccionistes d’arreu del món s’hi interessaren i, per evitar la
seva dispersió i el seu comerç, es va decidir arrabassar les pintures i conservar-les
al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Aquesta era
tasca difícil i una vertadera aventura. L’objectiu era desferrar les pintures
romàniques dels murs de les esglésies que feia tan temps les havien custodiat.
Aquesta aventura va ser possible gràcies a uns especialistes italians que ho
feren possible. El procés era laboriós i es pot veure a un petit audiovisual
que hi ha al MNAC, a l’exposició permanent del romànic català. El nom de la
tècnica l’strappo, el procés llarg i
delicat.
Ara, nombrosos frescs romanen al museu ben conservats, on la gent d’arreu
pot contemplar-los tal com estaven exposats als seus originals temples.
Detall d'una fusta, d'una taula d'un altar, una de les parts més importants d'una església |
Una altra de
les coses que m’interessà allà, al museu, foren les pintures sobre taulers de
fusta. Colors vius i personatges estranys acompanyats de feres terribles sobre talls
de fustes procedents dels boscos d’aquests antics i autèntics pobles de
muntanya. Aquestes pintures, idò, acompanyaven la part frontal i els laterals
de l’altar, l’espai més important de les esglésies.
Els artesans hi havien de
dedicar molt de temps i molta manya. Preparar la fusta i polir la seva
superfície per, més endavant, poder-la dibuixar i pintar.
Els materials que
empraven per preparar els colors eren de procedència ben natural: un vermell d’ou,
aigua i vinagre; sense deixar de banda els pigments que havien triat.
Detall d'una sanefa |
Una seqüència del frontal d'un altar procedent de l'església de Sant Quirc de Durro |
Altra seqüència del mateix frontal esmentat a l'anterior imatge |
Detall d'una portal d'església |
Detall d'una fusta que ens deixa veure un del personatges animals d'aquestes pintures romàniques |
Altra detall d'una de les bèsties |
Conèixer com
duen a terme aquestes tasques i, alhora, imaginar-me el moment, l’escena i els
personatges és una de les coses que em satisfà més. Sembla una pel·lícula d’aquelles
de Robin Hood. Ara m’agradaria tornar als pobles de les muntanyes, allà on són
originàries aquestes pintures de grans tamanys que vestien esglésies que encara
ara es conserven gràcies a aquella gent que té cura del patrimoni d’un poble.
Esper que les
imatges que han acompanyat aquest escrit us haguin agradat. Salut i fins una
altra !!!
Detall d'un mosaic modernista |
Ombres d'unes escultures modernistes al MNAC |
Detall d'un vitrall modernista |