La Mussara,

Quan t'enfiles, amb el cotxe, per la carretera que et dirigeix a La Mussara, veus paisatges com aquest: unes planes que guarden vinya i alguns avellaners. Al fons la Selva del Camp i les terres de conreu de Tarragona.

un antic i despoblat poble català

El diumenge del primer cap de setmana del mes de març va ser el darrer dia del cap de setmana perfectament calçat. Aquest dia visitàrem La Mussara, un indret que ens va fer obrir els ulls i les orelles.

Es tracta d’un poble abandonat (i ruïnós) que es troba a la part nord de la comarca del Baix Camp, a uns 1000 metres sobre el nivell del mar. Davant d’ell es veu tot el camp de Tarragona i, al fons, la mar Mediterrània; és un vertader mirador natural.

Sembla ser que el màxim nombre d’habitants va ser a mitjans del segle XIX, que va arribar a tres-cents, comptant les gent que vivia a les masies. La causa principal de l’abandonament de l’indret el trobam a la gran manca d’aigua; tan sols es comptabilitzaven tres fonts o fontinyols: la font del poble, la font Freda i la font del Pistol. LA poca presència d’aigua va fer, d’alguna manera, que el conreu desaparegués i que la gent, tira a tira, abandonés el lloc.

Però la vida al poble, quan la gent l’habitava, anava fent la seva. Segur que era una vida de molts sacrificis, però la gent de pagès n’és especialista en el tema. Les activitats per sobreviure eren moltes: ramaderia d’ovelles i cabres, bous i altres animals de casa com conills, gallines i qualque porc per engreixar. No hi mancava l’hortet particular amb tomatigueres, llegums i altres verdures que “beguessin” poca aigua. El conreu de cereals també hi era present a les planes més grans, ordi, civada i blat pel consum humà i pel bestiar.

Del bosc també hi treien profit; bolets, caça, carbó d’alzina i llenya. Del conreu d’arbres fruiters destaquen l’ametler, el cirerer, la pomera (l’anomenada pota de bou i la de morro vermell), l’olivera i qualque noguer; tots ells pendents dels niguls i de la pluja. Als racons de muntanya també si va conrear la vinya, entre marjades i marges, que durà fins que la fil·loxera es presentà.

Sembla que la gent baixava als pobles del voltant per proveir-se de queviures, com arangades o bacallà, fent barrina amb els diferents fruits bé del bosc bé de la feina diària. No hi va haver-hi cap botiga, però si dues tavernes en certes èpoques.

Tot plegat ens mostra com una gent, un espai i un temps determinat coincidiren  per viure una història plena d’anècdotes, alegres i no tant, que feren d’aquest lloc un paisatge urbà que desafiava la natura adversa.

La mala comunicació amb la resta dels pobles veïns, les condicions dures o molt dures del lloc i la manca d’aigua foren el punt i final de l’existència de la Mussara poblada, un lloc que mira a la gran plana de Tarragona banyada per una mar també plena d’històries i llegendes.

Baixaren de la Mussara per passar per l’Albiol, un poblet sobre el cims d’una muntanya que té el seu encant. Feia fred i el vent encara ho exagerava més. Decidírem baixar fins a la Selva del Camp per tastar alguns plats de la gastronomia del Baix Camp.

Va ser un dia carregat d’aprenentatges nous, senzillament, fantastic !!!

En Jordi ens explica sobre el terreny alguns secrets del lloc.

Arribats al destí, anàrem a guaitar sobre els cingles.

Muntanyes i serralades amb boscos de pins i altres herbes dibuixen un paisatge mediterrani. Lluny, les terres del Delta de l'Ebre i entre pobles que conren la vinya, una de les joies de la zona.

La façana de l'església, encara aguanta les quatre parets, però malauradament per poc temps.

Detall del campanar que desafia la gravetat i el temps.

Interior de l'església, la vegetació ja hi entra per conquerir-la.

Els líquens sobre les branques d'alguns arbres ens mostren com el fred i el particular clima de l'indret possibilita la presència d'aquesta forma de vida.

Dins d'un habitacle i des de la finestra podem observar unes magnífiques vistes que s'alcen sobre els cingles de la serralada que sosté les ruinoses cases de la Mussara.

Una visita sense l'esplicació d'algú del lloc queda molt pobre. Nosaltres tenguérem i disfrutàrem les explicacions den Jordi i na Marta.

Des de la Mussara podem veure l'Albiol, un altre llogaret, aquest habitat, que val la pena d'anar-hi.

La vegetació va entrant dins de cada casa, les tiges van fent lloc entre les juntes de les toves i s'enfilen donant així un color diferent a cada edificació.

Les runes d'una de les cases que hi ha sobre els cingles.

Un altra habitacle, ara habitat per vegetació.

Aquesta és una imatge de l'Albiol, es tracta d'una aixeta que es troba a una petita plaça vora la casa de la vila. Què haguera passat si a la Mussara no s'haguessin aturat les fonts? Segur que seria un dels indrets més atractius de les terres tarragonines o, fins i tot, de Catalunya.

Viure una calçotada de ben a prop

El Mas, indret on en Jordi sembra els calçots

Un cap de setmana [perfectament] calçat

La Selva del Camp és una vila del Baix Camp tarragoní, molt a prop de la Serra de la Mussara. Avellaners, oliveres i vinya cobreixen gran part d’una terra de secà que dibuixa un paisatge ondulat i pla on la vista no es cansa d’observar com el camp encara se li té una estima molt gran.

És, també, terra de calçots, tot i que l’origen del mateix se li atribueix al poble de Valls, on un pagès va inventà aquest cultiu a fi del segle XIX. Es tracta d’una varietat de ceba tendre que, després de sembrar-la, conrar-la i calçar-la al llarg de llargues setmanes, es cullen –ja convertides en calçots-  entre els mesos de febrer a març per consumir-los cuinats sobre un foc de llenya que prové de sarments. Per acompanyar aquesta exquisida verdura cuita, sobre un foc viu, se fa una salsa semblant a la salsa romesco.

Pareix esser que a finals del setembre és quan es sembren les cebes que, tira a tira, es convertiran en calçots; això sí, de tan en tan s’han d’anar calçant, d’aquí el seu nom. Sucar un calçot dins la salsa feta amb nyora, tomaví, avellanes, ametlles, nous, all, julivert, herba maria, sal, oli, vinagre... és un dels plaers gastronòmics d’aquestes terres tarragonines.

I aquest plaer és el que nosaltres anàrem a descobrir. L’aventura va començar a ca na Marta i en Jordi, una parella molt agradable de La Selva del Camp que ens va acollir durant aquest cap de setmana. En Jordi, que sembra i calça els calçots, ens va explicar alguns dels secrets d’aquest preuat cultiu. Tan na Marta com ell varen ser molt atents i, sobretot, molt hospitalaris, una hospitalitat difícil de superar. A ca seva hi passarem unes estones molt agradables que recordarem sempre.

Després d’aixecar-nos i fer un bon berenar català: pa amb tomàtiga, cuixot... i un bon cafè amb llet; partírem cap al mas, on preparàrem les eines per descalçar els calçots. Em va sorprendre una eina semblant a una aixada però amb una punta ample en forma de xapa. S’ha de tenir manya per fer-la servir, ja que si no l’empres bé pots tallar els calçots, tal com em va passar a mi.

A mesura que collíem, anàvem col·locant els calçots a la carreta per dur-los cap a la carrera de la casa on els hi tallaríem les fulles i les arrels a punt per cuinar-los. Ara la feina era la de col·locar els calçots sobre una xarxa metàl·lica –un sofisticat invent dissenyat per en Jordi- per cuinar-los sobre les flames d’un foc viu fet de branques en aquest cas, d’avellaners.

Poc a poc s’anaven cuinant i, una vegada cuits, s’embolicaven dins paper de diari per conservar la calentor i acabar de confitar. Quan tots foren cuits i embolicats, tothom es va anar col·locant a taula per iniciar el ritual: una calçotada difícil d’oblidar.  Calçots amb salsa, vi de la terra, embotits torrats i pa, un pa pagès molt gustós.

La sorpresa pel mallorquins va ser la coca dolça que els amics i amigues de na Marta i en Jordi feren per l’ocasió; sobre ella i amb sucre en pols hi dibuixaren una Mallorca amb un calçot enmig, tot una icona per l’eixida. 

Després de beure cafè i suc de la terra, anàrem a estirar una mica les cames per anar fent la digestió. Els nous amics i amigues de La Selva del Camp ens mostraren alguns racons del poble i acabàrem visitant el Castell, una edificació recentment restaurada on s’ha aprofitat l’espai per fer-hi un auditori i diverses sales tant d’exposicions com de conferències, o sia, un espai per la CULTURA. Dues de les persones ara amigues hi tengueren molt a veure en la recuperació d’aquest lloc, des d’aquí una enhorabona per aquesta tasca.

No m’agradaria acabar l’escrit sense donar les gràcies a n’en Jordi i na Marta per aquest cap de setmana tan especial. Moltes gràcies. Us esperam a ca nostra per degustar qualsevol plat de la gastronomia illenca!!!

En Jaume i en Jordi arrebassant els calçots

Els calçots van omplint tira a tira la carreta

Seguint descalçant el preuat vegetal

Ara, davant les cases, es preparen els calçots per esser cuinats

Na Llum amb l'aixada i en Jaume s'exclama.

En Florenci, en Joan i en Jordi van col·locant els calçots sobre la xarxa metàl·lica per cuinar-los

Després de col·locar-los queden així de polits

Ara en Jordi encén el foc i la cuita comença

El foc va fent la seva feina i els calçots van suant fins que s'emmascaren

Els van girant per acabar de cuinar-los i, una vegada cuits, es van embolicant dins paper de diari per acabar de confitar-se sense perdre la calentor

Segueixen cuinant

El foc segueix essent protagonista, a més de cuinar els calçots haurà servit per elaborar la salsa que acompanya aquest ritual gastronòmic

Ara tothom a taula

I comença el tast, les rialles no hi falten

Tothom va per feina feina

Després del magnífic dinar, la imatge per recordar

Passejada per La Selva del Camp després del dinar. Descobríren els camins de l'aigua i el seu ús

En Florenci, mestre restaurador, ens va descobrir alguns secrets de les parets de pedra

Per recordar, la visita al Castell, espai restaurat i destinat a l'activitat cultural del poble

Dins del Castell, una parella de gegants silenciosos guarden l'habitacle

Descobrir la Sagrada Família

Detall de la volada de "Les Escoles de la Sagrada Família", una construcció original, simple, funcional i molt geomètrica.

La gran obra d'Antoni Gaudí

Divendres 2 de març

L’aventura començà ben prest. A les set del matí ens havíem de trobar a l’aeroport per agafar un vol amb destinació a Barcelona. Tots hi compareguérem, això sí, amb una carona que delatava la son de cada un de nosaltres.

Després de tot el protocol que cada companyia aérea dedica abans d’enlairar-se, l’avió va començar a agafar altura en direcció a l’aeroport del Prat. Abans però, i pel finestró de la nau, tenguérem temps d’observar el cel mallorquí que just acabava de despertar amb els cims més alts de la serralada nord que guaitaven per damunt d’uns niguls blancs i arrissats.

Després d’un vol tranquil i ràpid, arribàrem a la capital catalana. El proper objectiu era el d’arribar fins ben davant del portal de la Passió del temple de la Sagrada Família, obra d’Antoni Gaudí. Allà ens esperaven en Joan, n’Albert i en Tomàs, aquest darrer va ser la persona que ens va guiar, mostrar i delatar petits i grans secrets d’aquesta obra mestra.

La veritat és que va ser una visita excepcional; en Tomàs ens va explicar molts detalls i històries sobre alguns del moments de la construcció del temple. L’itinerari l’iniciàrem per la cripta, un indret on just un any abans va viure un incendi que començà dins de la sagristia i que acabà emmascarant totes les parets del recinte. L’explicació va seguir ben davant del portal de la Passió, on ens desvetllaren altres detalls i secrets sobre les diferents escultures que decoren la façana.

De veritat que quan t’expliquen el perquè i el cóm de les coses, ho veus tot amb uns altres ulls; les coses prenen una altra dimensió i la teva persona s’enriqueix, provocant així una opinió ferma sobre el tema en qüestió.

Acabades les explicacions, entràrem dins del temple, un gran bosc de columnes i pilars majestuosos s’alcen per subjectar un sostre arrebossat de simbologia religiosa que decora aquest cel particular del temple. Colors blancs i grisos donen llum al gran espai que la gent camina sobre un trespol de marbre i suro.

Atents altra vegada a les explicacions den Tomàs, coneixem altres detalls, altres històries i secrets sobre la gran obra de Gaudí. Les parets interiors netes i il·luminades per grans i espectaculars vitralls es mostren imponents a un nombrós públic vengut de tots els indrets del planeta.

Sortírem de la gran nau interior per la porta que guarda Sant Josep, a fora ens esperava el portal del Naixement, on descobrírem altres figures també plenes de missatges. A cada un dels dos costats del gran portal si aixequen dues columnes que s’alcen sobre les closques de dues grans tortugues: la de l’oest, una tortuga marina, i la de l’est, una tortuga terrestre; la mateixa orientació en que es troben la mar i la muntanya.

Després de dir adéu a en Tomàs, en Joan i n’Albert, una part del grup va pujar al més alt de les torres del temple. Des d’allà pogueren veure una altra visió de l’Eixample.

La darrera visita al gran recinte va ser la de les escoles de la Sagrada Família, una escola realment particular i innovadora. Es va construir per els fills dels obrers que obraven el que ara és la Sagrada Família. Aquesta edificació ha servit com exemple a molts arquitectes per la seva originalitat, resistència, simplicitat, funcionalitat i geometria. 

Aquesta jornada ja s’acabava, però ens convidava a tornar-hi anar per passar-hi altres estones tan agradables com les que vàrem viure.

L'itinerari l'iniciàrem a la cripta.

La capella central de la cripta és l'altar major on hi trobam un relleu de la Sagrada Família, escultura realitzada per Josep Llimona.

Altres detalls de la cripta.

Detall de la cripta, d'estil neogòtic i de planta circular. En l'actualitat s'empra com església parroquial.

Els operaris penjats a una de les façanes laterals. Podem observar els fruits de tardor obrats sobre la pedra.

El grup escoltant les paraules clares i precises del nostre guia, en Tomàs.

A l'esquerra, la traïció de Judes amb el criptograma. A la dreta, el centurió Longinus.

Dues imatges que mostren l'escultura de La Flagel·lació, davant del portal de La Passió. En Joan i na Maria observen un fòssil incrustat a la base de l'escultura.

En Tomàs donant algunes explicacions al grup sobre l'immens bosc de columnes que s'aixequen a la nau central del temple. Els nostres peus trepitgen un trespol fet de marbre i suro, aquest darrer afavoreix el so dins de la gran nau.

Aquí podem veure com el gran tronc es subdivideix per subjectar les nombroses bòvedes.

Sembla mentida que aquest espai fos dissenyat fa més d'un segle.

Geometria i força donen forma a cada una de les columnes que s'aixequen magestuoses formant un vertader bosc arquitectònic. Els pilar fets amb pòrfir, un material molt resistent que procedeix de l'Iran, contrasten amb els grans vitralls de colors.

Les claus del sostre de la nau a tocar amb els cimals de les imponents columnes.

A l'altar central hi trobam el baldaquí que guarda la imatge d'un Crist crucificat.

Sant Josep guarda la porta que ens condueix a la façana on hi trobam el portal del Naixement. Els vitralls deixen entrar una llum neta i mostren tots els blaus.

Als laterals de la nau central i als sòtils si entreveuen les pedres treballades que simulen les grans fulles de palmeres i fassers que tapen els passadissos laterals.

El cel estelat sobre les figures del naixement i un àngel tocant la gralla a devora d'un esquirol que s'enfila.

Una bomba en mans d'una criatura estranya i perversa  i un soldat alçant una vida jove per sacrificar-la.

Una tortuga babau i una tortuga de terra aguanten sobre les seves closques les columnes que s'aixequen per obrir el portal del naixement de la Sagrada Família.

Una altra composició de vitralls, en aquest cas de tons càlids.