Gràcies per guaitar

Avui fa un mes

El diumege 13 del passat mes de novembre vaig decidir punyir això del “bloc”, havia vist el de na Maria de Lluc (que ens escriu des de New York) i el den Joan Mayol (que té una plagueta cibernètica), són molt interessants i no deixen de ser un quadern de viatge on deixar constància de les coses que fas, penses o, senzillament, vols compartir. Amb la mateixa il·lusió, intenció i filosofia vaig començar a tocar tecles i a trescar dins la maquinària de blogger i vaig aconseguir crear el que heu anat veient tot aquest temps. No és gran cosa, però és una finestra per guaitar i veure el que un vol compartir.

La tardor és un bon moment per començar iniciatives com aquesta

Fa estona que volia fer una cosa d’aquestes, però no em decidia i, a més, desconeixia la manera. Ara que ja he donat la passa m’agrada compartir amb vosaltres el que vaig fent. Sobretot el mostrar i comentar les imatges que he anat fent des de fa estona. Quin sentit té fotografiar i no compartir-ho?

La fotografia és una manera de veure el món i, alhora, de mirar-ho  d’entendre. L’estiu de l’any 82 del passat segle vaig comprar la meva primera màquina reflex al carrer dels Oms de Palma, era una oferta per allò dels Mundials ’82 de futbol. Amb ella he caminat i enfocat molt, tenia com a referents els amics Vicenç, Biel, Toni i Miquel. A les excursions amb els escoltes sempre tenien en mà la seva caixa negre amb aquell ull que mirava la història present. Això m’interessava de cada vegada més i, amb el temps i feina, va arribar la segona caixa amb un altre objectiu, un gran angular. L’equip anava tornant gran i la butxaca petita, no és barat ni tampoc una necessitat; per tant, sempre havia d’esperar per eixamplar les possibilitats i acurçar les limitacions. Amb el temps arribà un teleobjectiu gran amb un trípode i una culata; podíem anar a “caçar” ocells. L’Albufera era lluny però hi anàvem prest pel coll per anar a mirar a través de l’objectiu els ocells que a Sóller eren mal de veure. 

Mirant el món que t’envolta per un forat aprens moltes coses, ho has de fer però escoltant el paisatge i els elements que el conformen. Excursió rere excursió i viatge rere viatge, s’acumulaven imatges de coses (:fauna, flora, elements etnològics...) interessants que no sabia que eren. Els estants de casa començaren a créixer, llibres sobre naturalesa, sobretot guies, per poder identificar el que no coneixia competien –econòmicament- amb el pressupost de rodets i altres despeses fotogràfiques.

Ara, amb la nova tecnologia s’han acurçat moltes limitacions i les possibilitats són més grans i àmplies. Podem fotografiar i revelar alhora, muntar el que vols i mostrar-ho tot d’una. Això s’ha d’aprofitar sense abusar, és clar !!!

Per tant, amb el vostre permís seguiré fent camí sense deixar de tancar l’ull i aprendre del món que ens envolta.

Esper no deixeu de guaitar dins del vostre racó (el racó den Pere), us hi esper !!!