Irlanda / 8 d’agost de 2011
La península de Dingle, darrer refugi cultural preservat de l’autèntica Irlanda gaèlica (Gaeltacht)
Aquesta península és una autèntica mostra de bellesa salvatge. Muntanyes àrides d’entre 800 i 900 metres i turons amb pastures pel bestiar dibuixen una geografia agradable als ulls. A llocs s’hi tallen espectaculars penya-segats que juguen amb les onades de l’Atlàntic.
 |
| El gaèlic, la llengua de la península de Dingle |
Un dematí tapat i fred. La temperatura entre els 13 i 17ºC.
L’objectiu d’avui: visitar la península de Dingle. Abans però parlar amb la senyora del B&B per si ens podria facilitar l’itinerari; sempre és important treure informació geogràfica d’una persona del lloc. I així va ser, la senyora ens marcar un itinerari –semblant al nostre- però indicant unes carreteres estretes que ens facilitarien més les coses i veuríem allò que era més del nostre interès.
Xerrant, xerrant, descuidàvem el berenar. Per cert, un berenar fantàstic. Després prepararem les coses i posarem la clau al contacte per iniciar la que seria la darrera aventura pels paisatges rurals i costaners del sud-oest d’Irlanda. Avui però, tornaríem a dormir a Killarney per emprendre un viatge que ja ens atracaria a la fi de la nostra aventura d’aquest estiu.
 |
| Les vaques descansen al costat dels murs de pedra que aturen el fort vent |
L’itinerari: Killarney, Aghadoe, Milltown, Castlemaine, Aughils, Inch, Dingle, Ventry, Slea Head Drive, Fahan, Dunquin, Ballyferriter, Ballynana, Dingle, Connor Pass, Cloghane, Brandon, Kilcummin, Camp i Killarney.
Era molta la voltera, però moltes coses a veure. El temps però no acompanyava gaire. Arribats a Aughils ens aturarem a posar benzina i a mirar el mapa i la guia. L’aturada important era ben aprop.
Aquesta península de Dingle i la d’Iveragh deixen entrar l’Atlàntic fins ben endins. Hi ha moltes platges d’arena i, evidentment, barres dunars que formen uns paisatges espectaculars. Espectacular va ser el moment en que ens aturarem a trepitjar la platja d’Inch i caminar sobre la barra dunar. L’arena era blanca i la platja banyada constantment per les ones del mar s’estenia uns quatre quilòmetres per davant de nosaltres. Hi havia una escola de surf amb una trentena d’infants amb els seus instructors. D’altres feien volar estels grans i de molts colors. Altres persones estiraven les cames sobre l’arena o cercaven copinyes. Era ben prest i encara no hi havia massa gent, va ser molt agradable.
 |
| La platja d'Inch i, al fons, la península d'Iveragh. |
 |
| El camí sempre vorejant el mar dibuixa les corbes de nivell |
En aquesta península i a l’any 1969 s’hi varen rodar escenes de la pel·lícula “La hija de Ryan” (1970) del director David Lean. El protagonista Robert Mitchum encarna a un mestre que se casa amb la filla del propietari d’un pub del poblet. L’acció transcorre durant la primera guerra mundial i els escenaris naturals d’indrets d’aqueixa península: Dingle, la platja d’Inch i els penya-segats d’Slea Head.
 |
| Sempre a l'aguait, amb els ulls i les orelles ... |
 |
| ... ben oberts per conèixer un món encara desconegut. |
 |
| El port de Dingle |
Seguirem fent ruta per aturar-nos al poble de Dingle, un poble de pescadors ben resguardat al fons de la badia. Els habitants d’aquest poble –i de la península- encara parlem gaèlic, per això molts joves estudiants hi acudeixen durant l’estiu amb la intenció de perfeccionar la llengua dels seus avantpassats. Voltarem pels carrers i carrerons del poble guaitant dins botigues i tendes. Els preus eren carets, però els productes eren de la terra. Comprarem uns quants CD’s de música tradicional; us recoman escolteu la cançó The Welcome de Tony Small del disc the music of Dingle, recopilatori de músics de la zona. És molt bo !!!
 |
| An Café Liteartha, Dingle |
Arribarem fins a un cafè-llibreria el An Café Liteartha, lloc on pot menjar i beure qualque coseta a més de mirar llibres escrits en la llengua gaèlica i nombroses col·leccions de llibres de fotografies, llegendes... A l’interior del local s’hi troba una sala més acollidora, allà coneguérem una dona americana que feia uns mesos que vivia al poble. Ens contà coses sobre l’indret i, especialment, sobre la península que aquest dia volíem conèixer. Degut a la xerrameca haguérem de menjar i beure qualque coseta que ja ens va servir fins l’horabaixa.
 |
| Les façanes del poble de Dingle es mostraven agradables |
Ara el pròxim destí era l’Slea Head; era fàcil, havíem de seguir el trajecte senyalat amb el nom de “slea head drive”. Una passada de paisatge que, per sort –com cada dia a la mateixa hora- sortia el sol per enlluernar la geografia que anàvem descobrint. Arribant al lloc, ja ens aturarem per veure d’enfora on es rodà la pel·lícula abans esmentada: la petita platja d’arena dels contrabandistes, les cases on en una d’elles Robert Mitchum hi tenia l’escola i els penya-segats amb les illes Blasket al fons.
 |
| La platja dels contrabandistes |
 |
| L'escola i les cases de "La hija de Ryan" |
 |
| Sobre els penya-segats de l'Slea Head |
 |
| Els penya-segats de Slea Head, on vérem les tres foques |
Com no podia esser d’altra manera, férem aturada a Slea Head per estirar una mica les cames. Poguérem veure, a més de paisatge, tres foques, un esbart de corbs marins baix del penya-segat i molta flora “ben arrufada” degut al fort vent que hi arriba a fer.
Ara el proper destí era visitar un “búnker” ben enmig d’un paisatge esplèndid. Es tracta d’un edifici que fa la funció de monument per commemorar el recolliment de la cultura gaèlica, la llengua, l’emigració i la vida local. Al seu interior hi ha exposada molta informació amb fotografies i pel·lícules sobre la vida de la zona i, especialment, de les illes Blasket, que varen ser habitades fins l’any 1953. Després els seus habitants foren repatriats a la península. Va valer la pena pegar-hi un cop d’ull i d’orella.
 |
| Als costats dos curraghs al Great Blasket Island Visitor's Centre |
Ara la ruta era seguir per la carretera fins arribar a Dingle per un altre camí. Arribats havíem de cercar la desviació per pujar al Connor Pass (456 m). Trobarem el camí. Avís, la carretera no hi permet la pujada d’autocaravanes i altres vehicles que superin les 2 tones. Més tard sabérem el per què.
 |
| Les ovelles, encara peludes, del Connor Pass |
El paisatge des del Connor Pass és meravellós, podem observar ambdues vertents, la badia de Tralee i Brandon amb la península de Rough Point al fons i, a l’altra vertent, les landes i la badia de Dingle. Moltes guardes d’ovelles –encara no les havien tosses- dibuixaven taques blanques sobre les landes verdes de la muntanya.
 |
| Les ovelles, ja pelades, de Brandon |
Baixarem molt tira a tira, el camí és molt estret i és molt difícil maniobrar quan dos cotxes es troben. Però arribarem al darrer destí per conèixer d’aquesta península: dos poblets a vorera de mar: Cloghane i Brandon. A aquest redol poguérem veure molts ocells marins. Voltant pel poble –molt menut- trobarem una fonda on la gent del lloc hi menjava. Allà ens hi quedarem: dues lasanyes, una amb carn i l’altra de verdures; una bona cervesa per hom i té i tallat.
 |
| Un gavinot alçant-se a una platja de Brandon |
 |
| Amb aquesta turba s'encalenteix la gent de l'illa |
Panxa tranquil·la ja només havíem d’arribar al B&B de Killarney on hi faríem la darrera nit, l’endemà ja ens dirigiríem a Cork. Deixaríem el món rural del sud oest d’Irlanda per anar a la ciutat del sud per excel·lència.
Bona nit i fins la darrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada