Cinc dies a París (IV i fi)

Camamil·la al jardi medieval del Musée National du Moyen Âge.

Aquest era el quart dia, va ser el més plujós, gris i, fins i tot, fresquet. Però  no ens va aturar de fer coses, la llista per descobrir era llarga i sabíem que no seria la darrera vegada que tornaríem escollir aquesta ciutat per seguir coneixent les “coses” que quedarien dins del sarró.

Tanca de l'esmentat jardí. Es tracta d'un estil de tanca molt antic, talment com es feia abans de poder disposar de xarxes metàl·liques o altres sistemes moderns.

Aquest dia triàrem un indret interessant, singular, històric, recuperat...: el Musée National du Moyen Âge, que ocupa l'antic Hôtel de Cluny. Se troba ben enmig del barri llatí i ben aferrat a les termes gal·loromanes (segles I i III) i ocupa l'edifici que cap el segle XII acollia els abats de Cluny. És un dels millors exemple de l'arquitectura medieval que es pot veure a París.

Detalls d'alguns dels vitralls que podem veure al museu, daten d'entre els segles XII i XIII.

Mentre a fora queien gotes i el dia segui gris ens deixàrem dur per la màgia d'aquest espai d'història medieval. Dins s'hi amaguen col·leccions de producció medieval importantíssimes: tapissos, talles, vitralls (la majoria d'ells dels segles XII i XIII), escultures, objectes quotidians... A una de les sales destaquen els sis tapissos de la col·lecció “La dama de l'unicorn” teixits al sud d'Holanda a finals dels segle XV.

 

En Rafel, na Xesca i na Cata asseguts dins el frigidarium, fent un descanset.

Detall de les parets de toves col·locades fa molts segles a les termes gal·loromanes.

L'itinerari et deixa descobrir els passadissos i les voltes subterrànies que et condueixen a les restes de les termes  gal·loromanes: el frigigarium (la sala de banys freds), el tepidarium i el caldarium (les restes dels banys tebs i calents). Paisatge del passat que et fa pensar amb l'enginy dels que l'idearen i el construïren. Una passada!

Rajoles medievals amb detalls significatius.

Rellotge de sol curiós i molt interessant a l'exterior de museu.

Detall del rellotge de sol.

Va ser un dia que ja ens sortí el cansament; feia tres dies que feiem passes i més passes i moltes descobertes. El cos ja ens va dir que anéssim més pausats i així ho férem, de fet el dia acompanyava. Va està bé conèixer aquest espai que ens va deixar descobrir i descansar alhora.

Cantonada de dos carrers de la zona del barri llatí, un espai molt interessant per a descobrir.

Durant el cafetet, una tepesta d'aigua de bambolla. Una passada. La ciutat s'aturà una bona estona fins que sortigueren les clarianes.

Edifici singular molt aprop de la seu de la UNESCO.

Na Cata i na Xesca pegaren una ullada a la Saint-Chapelle mentre en Rafel i jo fèiem una cervesa. Després de dinar, al mateix lloc de la cervesa, anàrem a fer una volta per cercar un bistró per fer el cafetet; de sobte, el cel tornà més gris i fosc, vent i aire fred atracà una tempesta d'aquelles que a Sóller en deim “d'aigua de bambolla”, un espectacle que va fer aturar l'activitat de la ciutat. Quan acabà passarem el Pont Neuf i anàrem a veure la Torre Eiffel i l'edifici de la UNESCO, indret on es declarà la Serra de Tramuntana de Mallorca Patrimoni de la Humanitat.

Cinc dies a Paris (III)

Tercer dia a Paris, després de berenar i preparar les coses per sortir vérem que el cel tornava estar tapat però s'entreveien clarianes lluny, molt lluny.

Aquest dia volíem descobrir Montmartre, un pujolet no molt enfora del centre on històries, vistes i comentaris no feien més que despertar la nostra curiositat. 

Agafàrem el metro, ens asseguérem i contemplàrem la gent, la diversitat de persones que com nosaltres voltaven per la ciutat europea a la recerca de noves descobertes i profitoses aventures.

Aviat arribàrem a la parada, just davall de l'habitada i visitada Montmartre. Hi havia molta gent! Seguirem les indicacions i començarem a pujar els escalons d'una escala que pareixia que no havia d'acabar mai. Començava davant d'una escola de primària i acabava ben davant de l'església del Sacré-Coeur, des d'on hi ha una vista de la ciutat espectacular.

Just on la imatge surt més cremada, on hi ha més intensitat de llum, hi ha l'escola de primària. Al seu costat s'hi troba el primer escaló d'una llarga escala empinada que s'enfila fins fer-te arribar a una esglèsia molt visitada.

La basílica s'inspira en l'arquitectura romana i bizantina. La seva forma és de creu grega amb quatre cúpules, la central té vuitanta metres. Dins d'aquest edifici emblemàtic s'hi guarda una campana, la Savoyarde, de tres metres de diàmetre i d'unes vint-i-sis tones de pes.

L'any 1875 s'hi col·loca la que seria la primera pedra i el 1914 s'acabà de construir. No es va consagrar fins el 1919, quan va finir la primera Guerra Mundial.

Des dels peus de la Basílica del Sacré Coeur hi ha unes vistes espectaculars. S'hi observau la imatge hi trobareu una grua, és la mateixa que es veu des de la finestra del Musée d'Orsay.

El cel s'anava esqueixant i el sol, aquest dia, volia dominar la ciutat. Els colors i les formes que delatava eren esplèndids. El temps de na Cata, na Xesca i en Rafel visitaven l'interior del Sacré-Coeur, vaig quedar embadalit escoltant dos músics de color amb una guiterra acústica i una caixa de percussió. Aviat tengueren un bon nombre d'espectadors que -la veritat- disfrutàven i disfrutàvem amb les seves cançons i, sobretot, de la seva interpretació. Genial!

Aquests dos músics s'entregaren al públic i féren que el dia fos esplèndit.

Façanes, finestres, finestrals i, sobretot, fumerals que guaitaven sobre les teulades d'una manera molt ordenada.

Ja erem a l'altra vessant de la petita muntanyeta, cases i casones curioses que feien aturar tota classe de turista.

Els protagonistes del viatge: en Rafel i na Cata a l'esquerra. Un servidor i na Xesca a la dreta. Asseguts a la carrera d'un dels locals nocturns més coneguts de París: Au Lapin Agile.

Començàrem a voltar pels carrers d'aquest “llogaret” fins arribar a la Place du Tertre on -tota plena de gent- vérem artistes amb les seves paletes i pinzells que anaren dibuixant i pintant la realitat del voltant, el que els hi passava pel cap o bé i més senzill, les seves obres.

Aviat seguirem carrers amunt i avall fins arribar a l'anomenat Museu de Montmartre, més aviat un centre d'interpretació del lloc que recorda els moments àlgics de la intensa vida dels cabarets i el pas del pintor espanyol Picasso, tot a través de fotografies, quadres i cartells de l'època. Des de les finestres i el pati es podem observar les vinyes de la Butte, el que queda d'elles.

Ja ens trobam al museu de Montmartre. Xesca, Rafel i Cata escolten les explicacions de la guia virtual. Es trobavem al jardí posterior.

Dins del museu observant nombrosos dibuixos, caricatures i fotografies de temps passats.

Detall del que resta de les vinyes de Montmartre.

Seguírem caminant i, alhora, baixant d'aquesta muntanyeta tan visitada. 

Curiosa la pintada: una jove turista fent el que ens agrada la fotografia; però detall significant. La pintada està feta sobre paper i no sobre la façana d'obra vista. Serà per respecte? Si és així, genial!

 

Baixada que me recorda a la pel·lícula "3 Days to Kill" on surt l'actor americà Kevin Costner i nombrosos indrets de la ciutat de París.

Les cases eren curioses i els comerços que veiem eren molt interessants: botigues de formatges i vins, venda de peix fresc i ostres, farmàcies a banda i banda... 

Aviat les olors de les cuines dels restaurants ens despertaren la gana. Ja era migdia i feia hores que el berenar s'havia consumat. Havíem d'agafar forces i energia per seguir les descobertes del dia. Dinàrem a un restaurant discret d'un menú senzill però bo amb un vi de la terra que va acompanyar l”estona. Panxa plena, seguírem davallant fins arribar a la zona baixa de la Butte, on poguérem contemplar la façana del famós Moulin Rouge.

En Rafel fent el "casting" per si el contracten al Moulin Rouge.

Aviat arribàrem a la zona de l”Opéra Garnier,  dels Grans Boulevars. Allà ens va sorprendre un altre músic amb una acústica que, ell totsolet, tenia més d”un centenar de persones que el miraven i escoltaven amb moltíssima atenció. Per suposat, nosaltres hi quedarem una bona estona, fins i tot comprarem el CD.

Molta gent tenia parada l'orella a aquest cantant i a la seva acústica. Va ser molt maca l'experiència.

En Rafel comprant el cd.

El cantant ben davant de l'Academie Nationale de Musique.

Interior de la Galeries Lafayette, un edifici amb una cúpula ornamentada amb vidres de colors i peces de ferro forjat. Uns magatzems comercials que val la pena visitar. Na Xesca s'hi comprà unes sabates més lleugeres i còmodes, tenia els peus destrossats de tant caminar.

El trajecte feia moure les cames que ens feren arribar fins a l”Avenue des Champs-Élysées i els Jardins des Tuileries on voltàrem i admiràrem tan el disseny del gran jardí com l”arquitectura dels diferents edificis que l”envolten. 

Creuant la carretera, entre l'Arc de Triomphe i els Jardins des  Tuileries.

Diferents moments i vistes dels Jardins des Tuileries. La gent, fins i tot na Xesca, aprofita les darreres hores de sol.

Arribàrem al les afores del Musée du Louvre i poguérem observar també les façanes dels edificis amb la llum de la posta de sol.

L'horabaixa al Louvre, poca gent i tranquil·litat. Fou magnífic.

D'un pont a un altre capturant la posta de sol d'aques tercer dia. A la dreta la silueta del Musée d'Orsay. Uns darrers minuts espectaculars.

Cinc dies a París (II)

Qui són aquests personatges? El trespol delata el temps atmosfèric de la jornada i al reflexe s'entreveuen qui són els nostres personatges.

Aquest era el segon dia a la capital francesa; seguia tapat i la pluja fou present tot el dia. Després de berenar a l'hotel, decidírem agafar el metro per arribar a l'Íle de la Cité i, més tard, acabar a la zona de Le Marais. De totes maneres, l'itinerari i les descobertes les marcaria altra vegada el temps: si plovia als museus -que no hi plou- i si feia bo a voltar pels carrers i carrerons per anar descobrint racons i façanes.

Sabíem que el mes d'agost era el mes de més precipitació a Paris, el que ignoràvem però era que, precisament, serien els dies que nosaltres hi feríem la nostra estada. Res, tan sols ens encomanàrem al temps i ell i la planificació que teníem ens feren descobrir la ciutat tira a tira.

Arribats a la Cité ens dirigírem al Louvre amb la intenció de poder visitar-lo. No va ser possible, hi havia molta gent que havia pensat el mateix i era el mes d'agost. Sense perdre massa temps sortírem dels passadissos subterranis i voltarem per l'exterior. El cel encara degotava i ho feia amb més ganes. Ara travessàrem el riu per anar a fer coa al Museu d'Orsay. No va ser gens mala idea, entràrem de seguida i descobrírem un espai immens, un temple impressionista dedicat a guardar obres de Van Gogh, Manet, Renoir,... Vaig quedar tan impressionat per l'espai -una antiga estació construïda el 1900 per l'exposició universal- que el contingut gairebé ni el vaig poder retenir.

Sortírem a fora, quedaven massa coses per contemplar i mirar, però la panxa ja feia renous de gana. A fora el dia encara seguia amb la seva programació d'anar banyant i ens dirigírem de cap a la Rue Verneuil, molt a prop del museu. Un restaurant agradable i regentat per unes senyores molt simpàtiques. Dinàrem falaguer: dues ensalades de gustos diferents, un entrecot i unes torrades originals. Era un indret agradable, un cafè de barri on la gent podia parlar, llegir i descansar mentre, a fora, l”aubaïna anava banyant lentament carrers i voravies.

Nosaltres ja anàvem armats amb paraigües; res de l'altre món, aquells models senzills que quan el vent compareix tu has de protegir l'artefacte. Ara intentaríem visitar la catedral de Notre-Dame. No hi estàrem gaire estona, férem la volta pel seu interior i ens aturàrem a uns plafons on s'hi contava la història -cronològica- de com va anar creixent aquest edifici religiós.

Quan sortírem a fora -sorpresa!- els niguls s'anaven esqueixant i el sol es deixava entreveure entre els niguls. Ara era el moment d'aprofitar l'horabaixa -i el llum net que acompanyava- per anar a descobrir el barri jueu a la zona de Le Marais. aquest és un barri de palaus i palauets on els carrerons amaguen boutiques, galaeries d”art i restaurants molt animats. Voltàrem i descobrírem fins arribar a la Place Royal o -ara- la Place des Vosges, una plaça considerada de les més maques del món. Ens asseguérem una estona per contemplar les façanes de les cases que donen forma a la plaça, una plaça verda, on la presència vegetal i les fonts i brolladors hi són més que presents. Tornà a comparèixer la pluja, aquesta vegada fineta. Ens aixecàrem i ens dirigírem a la Place de la Bastille per, tan sols, veure-la.

Tira a tira i coneixent més coses de Paris ens atracàrem altra vegada al barri llatí. A la guia petita Trotamundos havia llegir -a l'apartat on menjar- on podia ser un bon lloc per sopar. Pensava que seria econòmic i bo; no ho va ser molt d'econòmic, però el menjar va ser mel!

D'aquesta manera acabava el segon dia, esper us agradin aquest grapat d'imatges que recorden la nostra estada.

Ara sí que coneixem els nostres protagonistes: na Cata, en Rafel i na Xesca; un servidor darrera amb la càmera per donar constància de la nostra eixida.

Caminant sobre un dels ponts que comuniquen l'Íle de la Cité amb el costat sud del riu. Al fons es pot veure el cel ben tapat.

Anant cap al Museu d'Orsay, paraigües oberts i en Rafel i na Cata aferrats per escalfar-se una miqueta del poc fred que feia.

Interior del museu d'Orsay, un edifici construït l'any 1900 i dissenyat per l'arquitecte Víctor Laloux en motiu de l'exposició universal. Antigament la seva funció fou ser una estació central del ferrocarril i un hotel; 47 anys després de la seva clausura passa a ser un museu per custodiar art impressionista.

Observant Paris del darrera els rellotges de la façana que miren el riu Sena.

Voltant altra vegada per l'Íle de la Cité amb la intenció de trobar un lloc per dinar i entrar a la Catedral de la Chapelle. Els nostres personatges mirant l'hora al rellotge del palau, l'esfera és la més antiga de Paris i encara ara funciona.

Un banc, una botella i un bassiot que mostra part del carrer. En Rafel i un servidor anàrem a fer una cerveseta mentre que na Cata i na Xesca visitàven la Saint Chapelle.

Un altre bassiot que ens mostra la Conciergerie, l'antiga presó des d'on s'esperava per anar a la guillotina durant la Revolució.

Un bassiot que mostra part de la façana de Notre-Dame; la catedral que es va començar a construir l'any 1163 i que suposà la culminació de l'arquitectura gòtica.

 Terrassa d'un bar al barri jueu, a la zona de Le Marais.

Nombrosos rètols de diferents boutiques i negocis a un carrer del barri jueu.

Interior d'una boutique d'objectes de decoració.

Pati interior d'una de les cases de la Place des Vosges.

Les voltes de les cases que donen forma a la Place des Vosges.

L'espai verd de la plaça des d'on es poden contemplar les façanes de la Place Royal; una plaça que es va construir el 1609 per encàrreg d'Enric IV. Els quatres costats de la plaça els composen 36 cases, 9 a cada un dels costats. Cada costat mesura 108 metres. Les cases són simètriques i va ser la primera plaça de Paris. Des del 1800 fins avui se la coneix amb el nom de la Place des Vosges, abans Place Royal. Víctor Hugo hi va viure entre el 1832 i el 1848.

El geni de la llibertat remata la Colonne de Juillet. Es tracta d'una columna buida feta en bronze d'uns 50 metres d”alçada que ret homenatge a les persones que moriren el juliol de 1830.