La Mussara,

Quan t'enfiles, amb el cotxe, per la carretera que et dirigeix a La Mussara, veus paisatges com aquest: unes planes que guarden vinya i alguns avellaners. Al fons la Selva del Camp i les terres de conreu de Tarragona.

un antic i despoblat poble català

El diumenge del primer cap de setmana del mes de març va ser el darrer dia del cap de setmana perfectament calçat. Aquest dia visitàrem La Mussara, un indret que ens va fer obrir els ulls i les orelles.

Es tracta d’un poble abandonat (i ruïnós) que es troba a la part nord de la comarca del Baix Camp, a uns 1000 metres sobre el nivell del mar. Davant d’ell es veu tot el camp de Tarragona i, al fons, la mar Mediterrània; és un vertader mirador natural.

Sembla ser que el màxim nombre d’habitants va ser a mitjans del segle XIX, que va arribar a tres-cents, comptant les gent que vivia a les masies. La causa principal de l’abandonament de l’indret el trobam a la gran manca d’aigua; tan sols es comptabilitzaven tres fonts o fontinyols: la font del poble, la font Freda i la font del Pistol. LA poca presència d’aigua va fer, d’alguna manera, que el conreu desaparegués i que la gent, tira a tira, abandonés el lloc.

Però la vida al poble, quan la gent l’habitava, anava fent la seva. Segur que era una vida de molts sacrificis, però la gent de pagès n’és especialista en el tema. Les activitats per sobreviure eren moltes: ramaderia d’ovelles i cabres, bous i altres animals de casa com conills, gallines i qualque porc per engreixar. No hi mancava l’hortet particular amb tomatigueres, llegums i altres verdures que “beguessin” poca aigua. El conreu de cereals també hi era present a les planes més grans, ordi, civada i blat pel consum humà i pel bestiar.

Del bosc també hi treien profit; bolets, caça, carbó d’alzina i llenya. Del conreu d’arbres fruiters destaquen l’ametler, el cirerer, la pomera (l’anomenada pota de bou i la de morro vermell), l’olivera i qualque noguer; tots ells pendents dels niguls i de la pluja. Als racons de muntanya també si va conrear la vinya, entre marjades i marges, que durà fins que la fil·loxera es presentà.

Sembla que la gent baixava als pobles del voltant per proveir-se de queviures, com arangades o bacallà, fent barrina amb els diferents fruits bé del bosc bé de la feina diària. No hi va haver-hi cap botiga, però si dues tavernes en certes èpoques.

Tot plegat ens mostra com una gent, un espai i un temps determinat coincidiren  per viure una història plena d’anècdotes, alegres i no tant, que feren d’aquest lloc un paisatge urbà que desafiava la natura adversa.

La mala comunicació amb la resta dels pobles veïns, les condicions dures o molt dures del lloc i la manca d’aigua foren el punt i final de l’existència de la Mussara poblada, un lloc que mira a la gran plana de Tarragona banyada per una mar també plena d’històries i llegendes.

Baixaren de la Mussara per passar per l’Albiol, un poblet sobre el cims d’una muntanya que té el seu encant. Feia fred i el vent encara ho exagerava més. Decidírem baixar fins a la Selva del Camp per tastar alguns plats de la gastronomia del Baix Camp.

Va ser un dia carregat d’aprenentatges nous, senzillament, fantastic !!!

En Jordi ens explica sobre el terreny alguns secrets del lloc.

Arribats al destí, anàrem a guaitar sobre els cingles.

Muntanyes i serralades amb boscos de pins i altres herbes dibuixen un paisatge mediterrani. Lluny, les terres del Delta de l'Ebre i entre pobles que conren la vinya, una de les joies de la zona.

La façana de l'església, encara aguanta les quatre parets, però malauradament per poc temps.

Detall del campanar que desafia la gravetat i el temps.

Interior de l'església, la vegetació ja hi entra per conquerir-la.

Els líquens sobre les branques d'alguns arbres ens mostren com el fred i el particular clima de l'indret possibilita la presència d'aquesta forma de vida.

Dins d'un habitacle i des de la finestra podem observar unes magnífiques vistes que s'alcen sobre els cingles de la serralada que sosté les ruinoses cases de la Mussara.

Una visita sense l'esplicació d'algú del lloc queda molt pobre. Nosaltres tenguérem i disfrutàrem les explicacions den Jordi i na Marta.

Des de la Mussara podem veure l'Albiol, un altre llogaret, aquest habitat, que val la pena d'anar-hi.

La vegetació va entrant dins de cada casa, les tiges van fent lloc entre les juntes de les toves i s'enfilen donant així un color diferent a cada edificació.

Les runes d'una de les cases que hi ha sobre els cingles.

Un altra habitacle, ara habitat per vegetació.

Aquesta és una imatge de l'Albiol, es tracta d'una aixeta que es troba a una petita plaça vora la casa de la vila. Què haguera passat si a la Mussara no s'haguessin aturat les fonts? Segur que seria un dels indrets més atractius de les terres tarragonines o, fins i tot, de Catalunya.