 |
| Biniaraix es va deixar enfarinar com la resta dels racons de la vall |
Si dissabte volguérem veure la neu a prop de casa, el diumenge la volguérem conèixer al Barranc de Biniaraix.
Ens vérem a les rentadores de Biniaraix, com tantes i tantes vegades. Anàvem arribant lentament, feia fred i sortir del llit en aquestes condicions, la veritat... Quan hi varem esser tots, començàrem a caminar. Cadascú al seu ritme es va anar enfilant a un escenari cada vegada més cobert de neu, més llenegadís i més fred.
 |
| Ens atracàvem a Ses Voltetes i al porxo que ara ja conserva la teulada, aquesta vegada gelada |
Arribats a Ses Voltetes, passat el segon pont, poguérem veure uns canelobres gelats que penjaven de la volada del porxo que tantes vegades li tiraren baix l’enteulat. La sensació de fred era cada vegada més gran i el caminar una mica més lent. També, per què no dir-ho, feia ganes fer aturades per contemplar el paisatge nevat i sentir i veure els ocells que volaven amunt i avall per cercar menjar.
 |
| El camí era de cada vegada més blanc i llenegadís |
A mesura que anàvem assolint camí, vaig pensar –tot i la crisi- que érem [som] uns grans sortats, uns grans afortunats. Allò que nosaltres trepitjàvem i, alhora, disfrutàvem tan sols per divertir-nos, era fruit d’anys i anys de feina i esforços de molta gent que, tal vegada amb les mateixes condicions que nosaltres estàvem vivint, ells hi pujaven per feina. Eren vertaderes condicions i/o situacions de supervivència, per anar tirant dia rere dia i lluitant contra les inclemències del temps que nombroses vegades els hi espanyava la feina o la sembra d’uns mesos passats. La feina de la pagesia, feixuga i alhora gratificant, és la que ara ens deixa disfrutar d’aquests paisatges de la nostra Serra. Passadores, ponts, escalons, pujadors, marges,... són elements que donen forma a un paisatge que nosaltres i molta gent admira, però per quan de temps?
 |
| Uns moments per recordar l'estada a Can Silles aquell diumenge 5 de febrer de 2012 |
Caminant, enfocant i disparant amb la càmera, arribàrem a Can Silles. Com sempre en Gori obrí ca seva i ens deixà escalfar una mica amb una tassa de cafè entre les mans i a devora la foganya. Vaig pensar que ell sí que és un enamorat de la vida a la Serra, al Barranc. Amb gent com ell sí que encara podrem seguir admirant i gaudint d’aquests paisatges, però també ens hi hem d’implicar, cadascú amb les seves limitacions i possibilitats. D’aquesta manera, ben segur que les generacions que vénen podran gaudir també d’aquests indrets naturals i humanitzats de la Serra.
 |
| Els pocs fredulers d'un diumenge dematí |
Al Barranc ara s’hi viu un gran moment, l’entusiasme i l’esforç d’un bon grapat de propietaris ha fet possible la recuperació d’aquest paisatge humanitzat. Nosaltres, els que passam de llis disfrutant de les vistes que ells d’alguna manera ens possibiliten, com a mínim ens hem de comportar com a vertaders excursionistes i respectar l’entorn i la feina dels barranquers.
Ens despedírem den Gori i seguírem ruta per arribar fins en Es Salt des Cans. El camí es deixava veure poc, era un solc de neu que dibuixava el trajecte. Can Catí i les seves marjades pareixien un llençol d’enfarinades que eren. La senyera de Can Silles ressaltava sobre el fons blanc del redol. Una passada !!!
 |
| Seguim camí amunt per arribar a Sa Campana |
 |
| Les ovelles tenien la llana gelada i poques coses per menjar |
 |
| Aturar-se i guaitar feia veure imatges com la de Can Catí ben enfarinada |
 |
| Vertaders solcs de neu marcaven el camí |
 |
| Llàstima de trepitjar aquest núvol fred ! |
Tira a tira, anàrem baixant, de cada vegada més anava compareixent més gent curiosa com nosaltres.
Com sempre, arribàrem a la fi i ens despedírem fins una altra. Aquesta, però, ben segur que la recordarem.
Au idò, fins una altra !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada