Aquesta vegada l’excusa són les finestres; sí, ho heu entès bé.
Tots sabem que la finestra és una obertura feta a una paret, generalment a una façana –anterior i/o posterior de la casa-, que té com a objectiu principal el deixar passar la llum i l’aire. L’ampit, els brancals i el llinda són les seves parts essencials. El seu ús és tan antic com antiga és l’art de la construcció de cases. La seva forma, dins el llarg camí de la història, ha anat canviant i variant en funció de les èpoques, essent així un element característic dels diferents estils arquitectònics coneguts fins el moment.
Pareix esser que les finestres primerament tan sols foren un espai obert per on tirar els excrements i l’orina. Amb els canvis d’hàbits i els coneixements mèdics, les normes d’urbanisme i, sobretot, les d’higiene ho prohibiren fent així canviar, tira a tira, aquest mal hàbit.
Les finestres baixes, arran de carrer, han servir i serveixen encara d’aparadors a les botigues que volen mostrar els seus productes que tenen a la venda. Amb la finestra, també, compareix el balcó o balconades, altre element que dota de personalitat la façana de la casa que acompanya. En canvi, els finestrals són el producte resultant de l’augment de la finestra degut a l’ús d’un nou material, el vidre. Les esglésies i les cases luxoses empraran aquest nou element, mostrant així vitralls vistosos que deixen passar la llum d’una manera molt especial. Vertaderes obres d’art arreu del món se’n poden contemplar.
Les finestres, idò, són els ulls de les cases, ens deixen veure el món que hi ha a fora. Però també ens deixen veure, des de fora, el que hi ha a dins. Deixen entrar jocs de llum dins els nostres refugis de vida i, alhora, guaitar a fora per contemplar, senzillament, el pas del temps.
M’agradaria convidar-vos a veure algunes imatges on podem veure aquests elements que donen llum i vida als nostres habitacles. Són imatges fetes des del visor de la càmera analògica i mostren alguns dels viatges d’enrera.
Anem a començar. Esper siguin del vostre agrat !!!
Tardor de 1985, Dalt Vila | Eivissa
Aquesta primera imatge correspon a la part més alta de la ciutat d’Eivissa, mira cap al mar i els colors de la façana em van atreure. Aquest va ser un viatge que férem els escoltes sollerics, concretament una SOCA (sortida de caps) que va servir per conèixer una mica diferents indrets de l’illa per així poder-hi fer, en un futur, algun campament d’estiu. Bons records, érem més joves !!!
Dalt Vila és el nom popular que rep la part alta de la ciutat d’Eivissa. Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1999. És un espai d’uns setanta mil metres quadrats on les mateixes façanes de les cases configuren una fortificació per defensar-se dels possibles invasors. Les illes es troben ben enmig de les travessies mediterrànies, per tant les possibilitats de visites no desitjades eren evidents: atacs de pirates i altres intrusos podia rompre la tranquil•la vida dels seus habitants.
Estiu de 1986, Monestir d’Osios Loukás | Grècia
Aquesta imatge correspon a una edificació annexa al monestir. Mostra una mica la realitat del lloc, ja que encara ara hi ha espais oblidats en el temps.
Aquest monestir, juntament amb el de Daphni i Chíos, va ser declarat també Patrimoni de la Humanitat. És conegut pels seus mosaics i pintures, que daten del segle XI. Està dedicat al seu fundador, Sant Lluc, un ermità del segle X; i és un dels edificis medievals més importants de Grècia.
Per arribar fins a aquest indret travessàrem un paisatge d’olivars molt ben cuidats. Després sabérem que els monjos eren un dels millors productors d’oli d’oliva del Mediterrani.
Estiu de 1990, Fornells | Menorca
Aquest és un viatge d’enrera especial, ho férem degut a que ens convidà n’Assumpta, una amiga de quan estudiàrem magisteri. Va ser una bona experiència on poguérem conèixer de primera mà moltes coses d’aquesta illa veïna.
Fornells és un poble arrecerat de la tramuntana, al nord de Menorca. Poble de pescadors molt antic com ens indica l’església paleocristiana que podem visitar. La Talaia de la Mola, construïda durant l’Edat Mitjana, i el Castell de Sant Antoni de Fornells, construït després del saqueig a Maó protagonitzat per Barba-roja i l’atac pirata a Ciutadella, amb la finalitat de vigilar i protegir la costa nord menorquina, són mostra d’una història moguda i plena d’aventures. Aquestes són algunes de les edificacions antigues que val la pena visitar.
Però a mi em cridà l’atenció la façana d’una casa de pescadors ben arran de l’aigua, amb una finestra, un portal i una “velo” que denoten la tranquil•litat de l’indret. El blanc de la façana ressalta el verd carruatge de la finestra, que si haguera estat oberta ens deixaria contemplar l’aigua salada del Mediterrani.
Tardor de 1996, Svaneke, Bornholm | Dinamarca
Aquesta va ser una experiència difícil d’oblidar. Vaig tenir la sort d’acompanyar a na Maria i na Francisca a Svaneke, la raó era que l’escola estava treballant dins un projecte Comenius i nosaltres teníem la visita preparatòria.
La finestra que podeu contemplar a la imatge correspon al lloc on estiguérem allotjats. Varen ser uns dies on poguérem parlar de la Serra als escolars d’allà, cuinàrem i tastàrem menjars d’allà i coneguérem gent molt maca. De fet, el mestre que ens va acollir era un apassionat de la cuina i de la construcció tradicional, una passada !!!
Svaneke és un poble de pescadors que es mostra protector de la seva antiga i popular construcció tradicional. Aquest fet va fer que guanyés la medalla d’arquitectura europea del Patrimoni d’Or l’any 1975.
Un poble que mostra la seva arquitectura tradicional de sostres vermells, cases de fusta, carrers estrets...; així com un centre d’art on els artesans hi tenen cabuda per treballar el vidre bufat o la ceràmica. També hi podem trobar menudes fàbriques de cervesa i de dolços.
Estiu de 2004, Roma, Florència i Venècia | Itàlia
Un altre viatge d’enrera que ens va descobrir uns espais que tenen una història al darrera, la d’uns pobles banyats per la Mediterrània. Visitàrem edificis emblemàtics com el Coliseu, carrerons estrets com els del Trastevere, les runes de la Roma antiga, els museus de Florència, els suaus turons de la Toscana amb les seves vinyes... i, fins i tot, el Vaticà.
Pel que fa al tema que ara tractam, he escollit aquestes fotografies on l’objectiu es va fixar amb dues imatges que corresponen al poble de Lucca, una d’un carrer banyat de Venècia i la darrera d’una estàtua amb una façana interessant a la mateixa Florència.
El poble de Lucca, durant l’Edat Mitjana, va ser molt actiu en la producció de teixits de seda provinent de l’Orient. Les seves esglésies romàniques es varen construir al llarg del segle XIII. Durant els segles XVI i XVII es va construir un anell en forma de murada amb onze baluards que tancava i protegia la ciutat, ara el casc antic.
Actualment és una ciutat tranquil•la que es dedica a l’agricultura i a la producció de paper i oli.
La primera imatge correspon a un carrer estret del casc antic on podem veure una persona que va amb bicicleta, únic medi de transport per dins aquest recinte protegit.
L’altra imatge és la d’una façana d’una casa que forma part dels edificis medievals de la Piazza del Mercato o del Anfiteatro. Els arcs baixos que trobam als punts cardinals de la plaça ens indiquen les portes per entraven els gladiadors i les bèsties quan es dirigien al centre de l’amfiteatre.
De Venècia es poden dir moltes coses i, sobretot, exaltar tots i cadascun dels seus edificis més emblemàtics. Jo, però, me vaig fixar més amb els carrerons d’aigua on hi vivia la gent del lloc: roba estesa, embarcacions que esperen els seus amos per anar a carregar... diuen molt de com viu la gent d’allà.
Igualment de Florència, en podem dir moltíssimes coses, però els ulls es fixaren amb l’estàtua que hi ha a la part esquerra de la façana del Palazzo Vecchio o della Signoria, a la Piazza della Signoria. Se tracta de la font del Neptú, conegut popularment com il Biancone. Però a mi encara m’agrada més el fons de la imatge, la façana renaixentista que mostra uns finestrals grans que guaiten a una de les places més importants de la ciutat.
Molt a prop d’aquesta plaça i baixant cap el riu Arno podrem contemplar el Ponte Vecchio, el més antic que se conserva. Data de l’any 1345, però al llarg de la història l’han hagut d’aixecar nombroses vegades. Els edificis que s’hi troben a sobre eren d’artesans i mercaders: ferrers, carnissers, adobadors de pells... que empraven el riu com abocador. Degut a les fortes olors, l’any 1593 aquests obrers foren substituïts per altres, els joiers i els argenters. És un indret que no es pot deixar de visitar.
Estiu de 2005, Londres | Anglaterra
Aquest si que va ser un viatge molt mogut. Arribarem un dimecres vespre. Plovia i agafarem un taxi que ens va atracar fins l’hotel on hi havíem de viure deu dies.
El primer dia visitàrem el museu de ciències naturals, un monstre que, com a mínim, hi has de voltar dos dies per veure’l tot sencer. L’horabaixa arribarem fins el Hyde Park.
L’endemà, dijous, estava previst arribar fins a Greenwich, però els plans van canviar de manera forçada: quan mancaven 10 minut per les nou del matí el transport públic es va aturar. El motiu el saberem quan escoltàrem una conversa per mòbil d’un ciutadà espanyol que parlava amb el seu pare, que l’informà del que passava realment. Havien atemptat contra tres vagons del metro de Londres. A nosaltres i a aquell jove ens havíem dit que eren problemes elèctrics.
Tot va quedar col•lapsat, tancat i, tothom, desorientat. Un treballador del Victoria and Albert Museum ens va recomanar que anéssim a l’hotel i estassim atents a les notícies del televisor, així ho férem. El servei de mòbil va quedar aturat fins passades unes hores, els nostres familiars –que ho sabien tot pels informatius- no pogueren parlar amb nosaltres fins ben tard. Una angoixa !!!
Res, l’endemà, estranyats pel moviment de tropes i policies per tot arreu, el viatge va seguir i aquí en tenir unes imatges d’algunes finestres de dos carrers diferents.
La darrera correspon a la façana del Kew Palace del Royal Botanic Garden de Kew, uns jardins públics a les afores de Londres que són Patrimoni de la Humanitat. S’hi troben 40.000 varietats diferents de plantes i és un centre capdavanter amb la investigació d’horticultura i botànica, un paradís pels amants de les plantes.
Per acabar, una imatge de l’Empordà, Catalunya. Es tracta d’una façana d’una casa de pagès molt a prop de Verges. I com no podia faltar, un tros de la lletra de la cançó que Lluís Llach va compondre pel seu disc “9” del 1998:
petita i blanca
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l'ànima.
.../...
Una finestra al mar,
una mirada,
una olivera en pau
tot just a l'angle,
una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada