diumenge, 16 de desembre de 2012

Descobrir l'art



Sí, descobrir l’art no és gens fàcil. És necessari un bagatge que et pugui donar coneixements per així poder esdevenir un subjecte actiu i no passiu, com fins ara era. Ara, de mica en mica, vaig assolint coneixements, petits detalls que abans no n’era conscient o, senzillament, em feia el desinteressat.


Detall d'una pintura, d'un fresc recuperat i exposat al MNAC


D’aquella visita a la vall de Boí, ara fa uns anys, vaig descobrir l’art romànic català, però em va quedar la necessitat de visitar l’exposició permanent que hi ha al MNAC. Allà vaig descobrir més detalls de l’obra d’un moment on la gent les passava magre però tenia molt talent i manya. Eren vertaders artesans amb molt pocs recursos i amb unes facilitats que o bé no hi eren o bé eren ben escasses.


Na Xesca comtemplant un fresc

Com ja vaig dir a un reportatge anterior [15 de gener de 2012/Un tast per la Vall de Boí i Aigüestortes] el que m’interessà de tot d’una va ser els diferents materials que s’empraven per obtenir els colors i la manera de dibuixar. Són colors vius i saturats que fan ressaltar formes i símbols d’un moment determinat de la nostra història. Composicions geomètriques, figures humanes, bèsties i altres símbols eren dibuixats i pintats sobre parets emblanquinades d’esglésies. A cada un dels dibuixos els tancava una línea negra, així quedava perfilat i ben definit. El color després li donava el retoc final que feia ressaltar tota la composició.

Els diferents colors, procedents de minerals, eren l’ocre, el vermell, el verd, el blau i el negre. Abans de pintar però, s’havien de preparar aquests pigments.

La tècnica de dibuixar i pintar els murals que decoren aquestes esglésies la coneixem amb el nom de fresc; tècnica molt laboriosa que suposa una bona organització de les diferents tasques a fer:

La primera feina era la de triturar els diferents minerals per obtenir els pigments necessaris: l’òxid de ferro (ocre i vermell), l’arenita (blau), el carbó (negre) o la calç (blanc).

Mentre es preparaven els pigments, s’arrebossaven els diferents murs –parets interiors- amb una mescla d’aigua, calç i arena. D’aquesta manera les parets quedaven llises i a punt per ser pintades.

Amb la tècnica anomenada estergit, se dibuixava sobre un papir la silueta del dibuix que es pretenia fer i, una vegada acabat, se foradava amb un punxó. D’aquesta manera la figura es projectava sobre el mur ja polit amb un tros de pedaç embrutat amb pols negre. Aquesta pols passava pels petits forats i quedava sobre la paret, deixant així el traç del dibuix una mica definit.

Després, amb un instrument tallant se repassava el seguit de puntets de pols negre. D’aquesta manera quedava un solc sobre la paret que ajudava a delimitar els contorns del dibuix i evitava que no es mesclessin els colors.

La tasca continuava donant el color final i realitzant els darrers retocs. La pintura sempre s’aplicava sobre el revestiment encara fresc a fi de que el color quedàs fixat. Finalment, es perfilaven les formes amb un color fosc, preferentment el negre; ressaltant així l’obra finada.

Detall de la pintura mural de l'església de Sant Climent


L’any 1907, després de molt de temps, les obres del romànic català tornaren a despertar interès. Col·leccionistes d’arreu del món s’hi interessaren i, per evitar la seva dispersió i el seu comerç, es va decidir arrabassar les pintures i conservar-les al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Aquesta era tasca difícil i una vertadera aventura. L’objectiu era desferrar les pintures romàniques dels murs de les esglésies que feia tan temps les havien custodiat. Aquesta aventura va ser possible gràcies a uns especialistes italians que ho feren possible. El procés era laboriós i es pot veure a un petit audiovisual que hi ha al MNAC, a l’exposició permanent del romànic català. El nom de la tècnica l’strappo, el procés llarg i delicat. 

Ara, nombrosos frescs romanen al museu ben conservats, on la gent d’arreu pot contemplar-los tal com estaven exposats als seus originals temples.

Detall d'una fusta, d'una taula d'un altar, una de les parts més importants d'una església


Una altra de les coses que m’interessà allà, al museu, foren les pintures sobre taulers de fusta. Colors vius i personatges estranys acompanyats de feres terribles sobre talls de fustes procedents dels boscos d’aquests antics i autèntics pobles de muntanya. Aquestes pintures, idò, acompanyaven la part frontal i els laterals de l’altar, l’espai més important de les esglésies. 

Els artesans hi havien de dedicar molt de temps i molta manya. Preparar la fusta i polir la seva superfície per, més endavant, poder-la dibuixar i pintar. 

Els materials que empraven per preparar els colors eren de procedència ben natural: un vermell d’ou, aigua i vinagre; sense deixar de banda els pigments que havien triat.


Detall d'una sanefa 
N'Aina davant del frontal de l'altar de l'ermita de Sant Quirc de Durro

Una seqüència del frontal d'un altar procedent de l'església de Sant Quirc de Durro

Altra seqüència del mateix frontal esmentat a l'anterior imatge

Detall d'una portal d'església
Detall d'una fusta que ens deixa veure un del personatges animals d'aquestes pintures romàniques



Altra detall d'una de les bèsties


Conèixer com duen a terme aquestes tasques i, alhora, imaginar-me el moment, l’escena i els personatges és una de les coses que em satisfà més. Sembla una pel·lícula d’aquelles de Robin Hood. Ara m’agradaria tornar als pobles de les muntanyes, allà on són originàries aquestes pintures de grans tamanys que vestien esglésies que encara ara es conserven gràcies a aquella gent que té cura del patrimoni d’un poble.

Esper que les imatges que han acompanyat aquest escrit us haguin agradat. Salut i fins una altra !!!



Detall d'un mosaic modernista
Ombres d'unes escultures modernistes al MNAC


Detall d'un vitrall modernista








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada