Irlanda / 5 d’agost de 2011
[Abans de començar, dir-vos que he errat els dies, per això veureu que se repeteix el 5 d’agost. Disculpeu]
Avui el nostre destí era més salvatge: rodar per descobrir la península de Beara. Deixàvem a rere el poble de Glengarrif i les passejades que havíem fet. Ara, després d’endreçar el nostre equipatge, carregar el cotxe i berenar, estàvem preparats per començar de nou.
El paisatge que se’ns obria al davant era més muntanyós, l’aigua hi era més present i les landes amb les seves tanques pel bestiar dibuixaven un entorn rural especial. El dia abans ja havíem visitat el Hearly Pass de les Caha Mountains, ara el deixàvem a rere per dirigir-nos cap a Castletownbere, poble resguardat entre l’illa de Bere i les Slieve Miskish Mountains, i a on demanarem informació per poder visitar una illa a més de tirar unes postals a la bústia de correus.
Sense fer cap aturada, seguirem per arribar a la punta més oest de la península, just davant la Dursey Island. La carretera, molt estreta a aquesta zona, va solcant per les faldes de muntanya talment una corba de nivell i sempre paral·lela a la costa. La geografia s’anava fent més accidentada fins arribar a un aparcament on hi havia un telefèric –es va instal·lar l’any 1969- que ens faria arribar al nostre primer destí: l’illa de Durrey.
L’illa de Durrey és un indret especial, s’hi duen a terme nombroses excursions i els itineraris estan molt ben assenyalats. Una illa d’uns 25 km de llargària on hi pasturen ovelles i vaques. Si poden veure les tradicionals tanques de paret seca amb la vegetació que les acompanya, entre moltes espècies vegetals hi destacaria les didaleres i el bruc en forma de coixinet de monja degut als forts vents. Des d’aquesta illa se poden observar ocells, balenes i dofins; nosaltres no tenguerem sort, ens haguérem de conformar amb les ovelles.
De tornada amb el telefèric, uns quinze minuts de trajecte, pujarem al cotxe i ens varem dirigir cap a la platja de Granish, des d’on poguérem veure la silueta de les muntanyes de la península d’Iveragh.
Tornàrem a rere per passar pel congost de Barnes des d’on arrbaríem al poble d’Allihies, poblet construït al llarg del seu únic carrer. No ens aturarem, plovia.
Seguirem fent camí fins arribar a Eyeries, un poble on els seus habitants s’esforcen per pintar de colors vius i diferents les façanes de les seves cases i, fins i tot, l’interior de la seva església. Aquí férem aturada i coincidírem amb una parella que havíem coneguda a l’interior del telefèric. Junts prenguérem unes begudes i ens despedirem, ells eren de Dublin i havien vengut expressament per visitar l’illa de Durrey. Parlant ens comentaren que abans les cases d’Irlanda tenien les façanes blanques, que aquesta curolla de pintar-les de colors cridaners era relativament moderna amb la intenció de cridar l’atenció dels turistes, nosaltres.
Bé, el camí havia de seguir, passarem per Ardgroom on aturarem per estirar les cames vora d’un torrent amb abundant aigua, baixava de les muntanyes abans esmentades, però a l’altre costat, a la part septentrional. Aquí coneguérem un canet que ens volia dir qualque cosa però no l’acabarem d’entendre.
Més endavant, férem aturada, després de desviar-nos una mica, als Cloonee Loughs, uns llacs que ja vérem des de lluny i del Heraly Pass. Aquí, per un camí molt estret vaig haver de fer enrere amb el cotxe i, clar, com que quan fas enrere gires el cap a la dreta vaig pegar directe al vidre de la porta, no me va tornar a passar.
D’aquí ja no ens aturarem fins arribar a Kenmare, poble de pescadors i punt de partida per descobrir el Ring of Kerry. Arribats, ens dirigirem al B&B, hostatgeria regentada per una parella jove: ella molt servicial atenia els clients i ell, més silenciós, feia el pa i la rebosteria pels berenar matiners. Després de deixar l’equipatge i el cotxe, anàrem a peu al centre de Kenmare, gent amunt i avall, era l’hora de sopar, ja començaven a tocar els músics locals als diferents pubs. Entrarem a una tenda de música que ens va cridar l’atenció. Allà coneguérem el jove que regentava el negoci, parlava el castellà degut a la seva participació en una ONG que fa tasques de servei al Perú. Va ser molt amable i ens va recomanar dos llocs per sopar, escollirem el primer: un lloc tranquil però ple de gent on sopant podies escoltar en directe una al·lota jove que cantava tocant l’arpa o el piano. Bon ambient i bon tiberi.
Acabarem la nit anant a estirar una mica les cames per la vorera de la mar i després, abans d’allargar el cos, una copeta amb música en directe dins un pub, una passada: dues acústiques i dues veus que entretenien a un públic entregadíssim, nosaltres feiem el que podíem.
Bona nit i fins demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada