diari d'un viatge: Irlanda (IV)

Irlanda / 6 d’agost de 2011

Deixàvem enrere la península de Beara i el poble de Kenmare on havíem sopat bé, escoltat música molt agradable i, sobretot, descansat amb ganes. El dematí, com cada dia, endreçar l’equipatge, carregar el cotxe mentre na Xesca passava comptes amb la madona que regentava l’hostatge, la mateixa que ens va servir el berenar, espectacular, tot fet a mà i del dia. Fins i tot, a més d’engolir croissants i crostons de pa torrat, sentíem l’olor de quan el seu marit ho treia del forn. Fantàstic !!! I és que aquest B&B va ser genial: no massa car, excel·lent servei i molta amabilitat. Quan partirem vaig haver de donar dues besades a la madona jove i feinera.

Anàvem a començar un altre itinerari encara desconegut per nosaltres. El dia estava molt tapat amb ràfegues de vent i abundosa pluja: aigua de bombolla. Feien 12ºC i el parabrises no donava a basto. Uns pocs quilòmetres abans d’arribar al poble de Sneem varem haver de tornar a rere, havia deixat la jaqueta dins de l’armari. La tempesta de pluja encara seguia regant el nostre camí.

Arribats a Sneem –poble amb cases de façanes de molts colors i molt turístic- férem aturada; visitàrem una tenda de música, una botiga on estaven a la venda cabdells de llana d’ovella de les Illes Aran i, fins i tot, férem coa als serveis públics, havia fet aturada un bus amb turistes japonesos. La pluja no aturava, però havia minvat la intensitat.

Les llanes d'ovella de les illes Aran.

Les aigües d'un torrent a Sneem. Cel molt tapat, pluja cosntant.

La carretera anava vorejant les faldes de muntanya, unes muntanyes més altes amb petits boscos de coníferes. Els torrents que veiem lluny davallaven molta aigua, era un paisatge una mica salvatge. Tita a tira fent ruta, el cel s’anava esqueixant i el sol començava a fer-se lloc dins aquesta jornada. Arribat a un punt, na Xesca avisà que a la propera desviació a la dreta i per una petita carretera hi ha unes runes d’un antic fort de l’Edat de Pedra, l’Staigue Fort, el més ben conservat d’Irlanda. Giràrem i arribarem a l’indret, la pluja ja era aubaïna i això va facilitar la nostra visita. Des de dalt de la murada –d’estructura circular- podíem divisar gran part de la costa, era –és- espectacular. Baixarem del turó on hi estava situada la fortalesa i seguirem la ruta, aquesta vegada la desviació la trobaríem a la dreta i el destí: el Derrynane Park National.

Na Xesca dalt de la murada del Staigue Stone Ford.

El Parc Nacional de Derrynane no és molt gran, 120 ha al llarg d’1’5 quilòmetres de costa: platges immenses –de les més maques del Ring of Kerry-, roquissars, basses i dunes. Dins el parc hi ha la Derrynane House, casa del gran polític irlandès Daniel O’Connell, advocat nascut a Cahirciveen que va ser diputat del Comptat de Clare a principis del segle XIX. La casa s’ha convertit en un museu que es pot visitar. Els jardins són molt interessants, les plantes agafen un tamany immens degut al microclima existent. 

 

Lluny la península de Beara i els niguls que hi arribaven.

Les plantes gegantines al jardins de Derrynane.

Detall d'una façana a la Derrynane House.

Caminant per les platges de Derrynane.

Els voms de Derrynane

Les runes de l'abadia d'Ahamore, Derrynane.

Nosaltres triarem fer una caminada per descobrir tot aquell paratge dunar i de platges immenses. Caminant arribarem a una petita illa que hi poguérem accedir degut a que la marinada era baixa. Allà visitarem un petit cementiri amb les runes de l’Abadia d’Ahamore, des d’on hi havia una vista meravellosa de la costa i les immenses platges d’arena. A la tornada, vérem molta gent que gaudia del meravellós dia que feia: uns jugaven amb els seus fills sobre l’arena, d’altres més jovenets disfrutaven d’un futbol desorganitzat i altres tan sols passejaven observant com altres nedaven a les aigües de l’Atlàntic. Res, arribats al cotxe, engega’m el motor i continua’m la ruta. El proper destí Waterville passant primer pel Pass Coomakesta des d’on poguérem observar de lluny les Skelligs Islands.

Des del Pass Coomakest, les Skelligs Islands.

Passant per Waterville –lloc on hi feríem estada a la nit- situarem la zona on hi hauria d’haver el B&B, però seguirem la ruta que ens faria descobrir altres indrets dignes d’oberservar. Si fins ara rodàvem pel “Ring of Kerry”,  a partir d’aquest moment ho faríem pel “Ring of Skelligs”, un circuit més curt però –tal vegada- més interessant des del punt de vista paisatgístic.    

Les Skelligs Islands.

Les illes Skelligs des de Valentia Island.

Uns dels indrets més interessants –ho sabérem després de veure un documentals sobre les mateixes al centre d’interpretació que hi ha a l’illa de Valentia- són les illes Skelligs. Es tracta de dues petites illes rocoses lluny de la costa irlandesa, a uns 16 quilometres a l’oest de la península que ara descobríem. Són famoses per la seva avifauna: cadafets i mascarells. També s’hi podem observar foques grises, taurons peregrins, dofins, rorquals i tortugues llaüd. Per tant, són tot un santuari natura; però el que també cridà l’atenció és que el 1996 la UNESCO les declarà Patrimoni de la Humanitat. Per què? Idò aquí teniu l’explicació: la Sceilig Mhichíl o la roca de’n Miquel, coneguda també amb el nom de Gran Skellig és la major de les dues Skelligs, durant 600 anys aquesta illa va ser un important centre de vida monàstica dels monjos cristians d’Irlanda. Aquests, durant anys i més anys, alçaren un monestir celta dalt del cim més alt, a 230 metres sobre el nivell del mar, ho feren l’any 588 amb les condicions i amb les incerteses del moment. Aquells monjos vivien dins d’unes barraques de pedra semblants a les barraques de carboners sobre uns penya-segats que s’alçaven sobre l’Atlàntic. Vivien en unes condicions extremes, menjaven ous dels ocells marins que hi nidificaven i, fins i tot, intercanviaven polls grassonets de cadafets per farina i altres queviures quan s’atracaven a les costes d’Irlanda. Tot això ho poguérem descobrir visitant el centre d’interpretació que hi ha just entrant a l’illa de Valentia, després de passar el pont i a l’esquerra de la carretera. D’aquest lloc hi ha una vista excepcional del port de Portmagee. 

Dins el centre vérem un audiovisual sobre les illes Skellig i la vida dels monjos, vaig quedar asustat ja que el paisatge que hi ha és d’un autèntic vèrtic. Sense deixar de banda la manera extremadament austera en que vivien els monjos: pluges intenses, ones i tempestes, vents violents, visites dels víkings... i els 2300 escalons picats sobre roca que existeixen encara ara per accedir al monestir. Queda una visita pendents a aqueix indret.

L’illa de Valentia també és molt interessant per les vistes que ens proporciona: penya-segats, landes amb molta d’herba per les ovelles i vaques que hi pasturen, cases disseminades amb tanques que dibuixen un paisatge rural molt maco i carreteres estretes que enfronten els visitants.

Des del cim més alt de Valentia Island.

Sortírem de l’illa i, per un altre itinerari, ens dirigírem a Waterville. Arribàrem al B&B regentat per una dona gran i molt amable. Ella ens va indicar un restaurant on podíem sopar bé i barat. I així va ser: na Xesca va menjar fruits del mar i jo peix fumat amb ensalada. Després com cada dia, estirar les cames abans d’anar a dormir.

Ara tan sols quedava preparar les coses i posar-se el pijama. Demà seria un altre dia. 

Bona nit !!!