Idò sí,
varen ser dos dies grisos però plens de color. El per què, molt senzill, tot i
que l’atmosfera va ser grisa, poguérem conèixer moltes, moltíssimes coses que varen
fer l’estada a Barcelona més agradable que altres vegades. La principal, veure
n’Aina i els seus companys de pis i tot el món que ara els envolta.
 |
| Les cotorres urbanes de Barcelona descansen sobre les antenes |
Aterràrem el divendres a vespre i arribàrem
tard a la nostra destinació. L’endemà, ens despertàrem molt a prop de Gràcia,
un dels barris més populars i amb més caràcter de la ciutat de Barcelona. Sembla
un petit poble; carrers i carrerons donen forma a tota una xarxa on la gent
passeja i s’atura a xerrar. Tendes, tallers de bicicletes, forns excel·lents,
petits restaurants amb molt caràcter, botigues de queviures, llibreries, casals
per joves, cinemes... tot un sistema de serveis i oferta per atendre les
necessitats dels seus habitants, de la seva gent. Nosaltres compràrem quatre
croissants a un forn on l’oloreta no aturava de ser agradable i ens asseguérem
a una terrassa d’un cafè a una plaça on la gent anava amunt i avall sense aturar.
Més tard sabérem el per què: padrines i padrins, mares i pares, mestres i
alumnes demanaven un UNIVERS nou pels seus descendents, pels ciutadans del
demà: els infants d’ara.
Berenats, n’Aina ens va anar mostrant aquesta
barriada, les petites descobertes que havia anat fent aquestes setmanes que era
fora de casa. Un món nou i ple de coses per descobrir, ara ho compartia amb els
seus pares. Nosaltres, curiosos, veiem l’escena, el nou escenari on la nostra
filla ara es mou cada setmana escrivint el seu guió per un demà que ja ho toca
amb els dits.
 |
| La terrassa de Gràcia on degustàrem uns croissants amb un bon cafè amb llet |
El cafè amb llet arriba a taula, els
croissants surten del seu amagatall i es van fragmentant per així ser devorats
per la gana que cada un de nosaltres té. Llegir l’Ara a la terrassa, observar
la gent del redol, xerrar de les experiències quotidianes de la nostra filla,
dissenyar el què fer la resta del dia... són les coses que acabam d’aclarir per
seguir la nostra petita aventura del dissabte. Això sí, el dia acaba al teatre
Goya per veure l’obra “El nom”.
 |
| Gent amunt i avall pels carrers de Gràcia |
L’itinerari no deixa Gràcia. Tendes i botigues, curiositats, comentaris, anècdotes... van omplint els minuts, la xerrada, la caminada. Veure n’Aina parlar amb na Xesca em fa pensar, em fa imaginar la manera de com es mou lluny de casa. Ha passat massa temps i massa de pressa; tots hem tornat grans. No hi ha volta enrere, el camí ha de ser més llarg i, alhora, més profitós. Ni la il·lusió ni les ganes han de decaure, hem de seguir el camí marcat. Tot és nou, tot està per fer i tot és possible.
 |
| El dia gris no deixa que s'aturin els colors d'un dissabte dematí |
 |
| Les magranes que guaiten d'un comerç i donen color a aqueixa nova tardor |
Se giren i em fan senyes que entren a una
botiga –normal, no?- jo seguesc amb la meva càmera, mirant pel visor i
descobrint la llum d’un paisatge nou, urbà. Intent emmarcar i cercar la llum
correcte per captar una imatge,... de sobte, un padrinet amb una carro de compra
travessa el carrer, una imatge excel·lent però no hi som a temps. Llàstima!!!
Seguim el camí dissenyat, al cantó una botiga de queviures regentada per uns
orientals, una caixó de magranes guaita i no m’hi puc resistir: enquadrar,
mesurar la llum i clic!! Ja la tenc.
 |
| L'aparador que en Lluc hauria de veure i visitar |
Ara filla i dona entren dins d’una
botiga-taller de bicicletes, al costat d’un cafè teatre. El mostrador m’atreu,
després les cames m’entren dins del taller. Unes bicicletes i accessoris
magnífics, val la pena haver-hi entrat. Llàstima que en Lluc no hi sigui, diu
n’Aina.
 |
| A aquesta botiga hi vaig veure aparcat un Mollon com el que tenim a ca nostra. Una passada!!! |
Orgullosa de la feina feta: guia de Gràcia per
unes hores matineres, n’Aina ens condueix a una plaça per fer-hi una mossegada.
Ens comenta que l’altra dia –fa unes setmanes- ja hi dinaren amb en Pau i en
Lluc. De tapes, és clar !!! Compram l’Ara al quiosc i asseguts esperam que
s’atraqui el cambrer. Hi regna molta tranquil·litat, deu ser per què els cotxes
deixen l’espai i el temps als vianants, a la gent que surt al carrer.
La carta, les ulleres als ulls i la boca feta
aigua ens fan decidir; cervesa i aigua per beure i un sortit de tapes per assaborir-les
davall d’una “sombrilla” proveïda d’una estufa. Segueix la xerradeta de com
passam els dies lluny de casa: estudis, nous amics i amigues, noves aventures,
coses que van descobrint, anècdotes... Arriba el menjar i les boques callen i
mosseguen, degusten, engoleixen... un glopet ara i una nova mossegada; fins que
tot s’acaba. Pagar, aixecar-nos i seguir el trajecte marcat. Ara pujarem pel Passeig
de Gràcia, ample, majestuós,... cases modernistes, tendes... gent amunt i
avall. Ens tornam endinsar dins dels carrerons de Gràcia, m’agraden les tendes;
portells antics obrin les seves portes per oferir als seus clients herbes
medicinals, remeis contra mals quotidians, llegums apunt de menjar, menjars de
les nostres padrines... La llum es va apagant, el sol ja s’amaga i l’horabaixa
deixarà l’espai a la nit.
 |
| No deixàrem de visitar el mercat del barri. Un lloc per comprar llegum |
 |
| Unes carxofes que esperen ser comprades |
 |
| I uns colors vius per ser degustats |
 |
| Comprar productes del dia, menjar sà |
Com he dit abans, el nostre vespre de dissabte
l’acabam al teatre Goya; un teatre fundat el 1914 i que el 2012 passa a
anomenar-se teatre Goya Codorniu. L’obra, “El nom” de Matthieu Delaporte i
Alenxandre de la Patellière. Una hora i trenta minuts sense aturar de riure i d’escoltar
i veure unes actrius i uns actors genials baix la direcció de Joel Joan. Passàrem
una vetllada molt agradable. Ara ja tocava deixar descansar l’ossada, ens
quedava un diumenge sencer.
